La incertesa i ansietat constant de l'estudiant

Tinc 26 anys i em trobo a la part final dels meus estudis de grau. No trigo tant a acabar la carrera perquè sigui una mandrosa. Abans he estudiat dos cicles superiors i he combinat el grau amb un curs de professionalització i estudi d'idiomes. Tot això compaginat a la vegada amb una feina per poder pagar les matrícules. Gran part de les meves despeses són pagar els semestres i els títols que vaig obtenint, que no són barats.

Però el dubte arriba quan un familiar pregunta: "Això que estudies per a què serveix?".

Es diu que la vida de l'estudiant és fàcil, i no nego que en alguns casos sigui així. Molts cops em paro a pensar si val la pena tant esforç, si algun dia podré accedir a un lloc de treball del meu sector. Però la il·lusió i la convicció guanyen i segueixo esforçant-me dia rere dia.

No sóc l'excepció, els estudiants vivim en una incertesa constant, en la que també lidiem amb un sistema educatiu molts cops mal plantejat. Personalment, he arribat a detestar un aspecte del meu sector simplement per com està plantejada l'assignatura.

És sabut que sistema actual es mou per la titulitis, en la que només es valoren els títols obtinguts i no es tenen en compte les aptituds ni es deixa un marge de temps per la formació al lloc de treball.

Abans existia la figura de l'aprenent, ara es busquen persones de 20 anys amb 5 d'experiència i 50 títols. I cada vegada es demana més.