"Arran d'un ingrés hospitalari, he constatat el valuós paper d' infermeres i auxiliars"

Ara sembla que tinguem “la cura de les persones” sempre a la boca, però massa sovint aquesta retòrica no es correspon amb fets sòlids i compromesos. Una experiència personal recent m’ha recordat -amb força, i amb noms concrets- què vol dir realment cuidar.

Arran d’una intervenció quirúrgica he estat ingressat uns dies a la planta 9B de l’Hospital Trueta de Girona. He tingut la sort d’estar en mans d’un equip d’infermeria excepcional, dia i nit: la Mariana, l’Aissa, la Maria, la Raquel, en Yedell i la Carlota, així com d’altres professionals auxiliars que no vull deixar-me: la Irina, la Mila, la Kawtar, la Patrícia, la Joana, en Cesc, etc. Tots ells i elles han estat atents, presents i decisius en la recuperació i en el tracte.

La seva feina no només és eficient; és profundament humana. D’aquests dies d’ingrés, i d’aquestes persones, n’he après dues coses que no tenia prou clares. Primera: cal escoltar el propi cos. Les dades mèdiques són imprescindibles, però el cos també parla, i massa sovint no li fem cas. Segona: en un hospital, qui tens realment al costat són les infermeres i les auxiliars d’infermeria.

No és cap crítica als metges, fan la seva feina i tenen les seves responsabilitats, però és una constatació: el contacte continu amb el pacient és responsabilitat de la infermeria, i aquesta proximitat marca la diferència. En un temps en què es parla tant de cures i tan poc es practiquen, dir “visca la infermeria” no és un eslògan: és un reconeixement necessari i merescut.