Independència: que no comptin amb mi

El ’president’ Quim Torra, en la reunión de Govern. / ALBERT BERTRAN

En un diàleg com Déu mana, no és possible assolir cert consens sense tenir humilitat negociadora i empatia per l'interlocutor. Més enllà de dicotomies analítiques (presos polítics o polítics presos, (ex)presidents exiliats o pròfugs, presidents llenguts o transparents, decrets reaccionaris o un mal necessari, adoctrinament pedagògic o preservació cultural, manipulació periodística o relativisme informatiu, afiliació apassionada o servitud sectària, escissió ciutadana o diversitat ideològica...), el més preocupant és la poca -o nul·la- flexibilitat discursiva de totes les parts implicades. 

(Gairebé) ningú -independentistes, espanyolistes, equidistants acèrrims, escèptics, menfotistes, fastiguejats...- està disposat a renunciar al seu modus 'pensandi' rígid i (gairebé) tots s'aferren als seus principis com paparres a la sang. No demano, tampoc, que tots es posin d'acord en tot, però sí una mica més d'equanimitat i eclecticisme sociopolítics. Si realment s'estimen més la democràcia que el propi ego i la pàtria més que la seva vanitat, oblidint els maniqueïsmes puerils i dogmes esbiaixats i treballin seriosa i responsablement, sense caciquismes- a favor d'una convivència el més harmònica possible. Mentrestant, que no comptin amb mi.