Davant la política actual, menys testosterona i més neurona

Darrere de la barbàrie policial, del vandalisme independentista, de la iracúndia ciutadana o de la demagògia política s'amaga, en el fons -i malgrat tot- un ésser humà. Una persona, víctima i responsable alhora, del seu odi visceral, que no s'ha de justificar en absolut però si intentar contextualitzar. Però corren temps pèssims per a l'empatia ideològica, aferrats com estem a la nostra pètria idiosincràsia, obviant que la realitat és sovint polièdrica i que el maniqueisme inflexible no sol ser bon company de viatge.

Per descomptat, en l'actual atzucac uns són molt més responsables que els altres, però pocs estan legitimats per a tirar la primera pedra de la innocència immaculada. L'anàlisi exànime de la situació passa per saber separar el gra de la palla, no posar a tothom al mateix sac, evitar els apriorismes i els prejudicis, mirar-se menys el melic i més al mirall i concloure que l'única veritat absoluta és que ningú té el poder absolut de la veritat.

Enguany, la conjuntura sociopolítica necessita menys mà de ferro i més mà de seda, menys cor de pedra i més cor d'or i menys testosterona i més neurona. Si l'independentisme més radical aspira a escometre una revolució 'gandiana' potser s'hauria d'inspirar, justament, en una gran cita del mestre espiritual: "No hi ha camins per a la pau; la pau és el camí". Evitin, doncs, les dreceres innecessàries.