¿Homes i dones pateixen la mateixa por?

Tres dies a la setmana arribo a casa meva a les 23.30 h. Això implica unes hores de trajecte en què la inseguretat regna en mi. Des que agafo el tren fins que tanco la porta de casa tinc por. Em veig en l'obligació d'observar mirades obscenes, persones que m’intenten intimidar amb la seva actitud xulesca, m'enfronto a vagons buits en els quals en qualsevol moment pot passar alguna cosa fatal i un llarg etcètera que em fa estar en tensió contínua.

Tot això empitjora quan baixo del tren i em dirigeixo al cotxe. He de fer uns dos-cents metres a la foscor de la nit, sense ningú al meu voltant. Agafo la clau del cotxe amb força (com si això em pogués protegir d'alguna cosa) i intento anar com més ràpid millor sense córrer per a no mostrar inseguretat fins a arribar al cotxe i posar el pestell.

Estic cansada d'aquesta situació, de tenir por a anar sola pel carrer i de sentir-me com una formiga que pot ser aixafada en qualsevol moment. Vull poder sentir-me lliure.