Hauríem de pensar més en els avis confinats a les residències

Dies enrere vaig llegir una notícia d'un jugador de futbol estranger que no va poder viatjar al seu país d'origen perquè no hi havia cap vol degut al coronavirus i, pel que semblava, era una notícia important. També es parla molt de les famílies que ja no saben què fer amb les criatures a casa tot el dia. Personalment, penso que hi ha notícies més rellevants i potser no se'n parla tant. Em refereixo als avis i les àvies confinats a les residències d'arreu del país i que han de passar aquests moments sense la companyia dels seus familiars. Per molt ben cuidats que estiguin s'han de sentir d'allò més sols.

La tardor del 2018 vaig estar confinada a la setena planta del Parc Taulí de Sabadell per motius de salut i durant el temps que vaig estar allà no vaig poder anar a visitar la meva mare, que estava ingressada en una residència. Ella, que estava bé de salut i tenia el cap molt clar, no entenia per què la seva filla, que fins llavors l'havia anat a veure cada dia a les sis ara ja no hi anava. Ella esperava aquelles visites amb candeletes. Afortunadament, i contra tot pronòstic, va arribar el dia que la vaig poder tornar a anar a veure. El que no m'imaginava en aquell moment és que al cap de pocs dies ella moriria. Va morir amb gairebé 93 anys i una ment molt clara. És per això que crec que hauríem de pensar una mica més en aquests persones que qui sap si hauran de morir sense poder veure els seus per última vegada. 

Per mi, la mort de la mare és un tema difícil de pair, però aquests dies de confinament estic passant un dol de conformitat i, sense que es mal interpretin les meves paraules, em tranquil·litza pensar que ella, de pulmons delicats com era, ja no haurà de passar per aquesta situació. Sens dubte m'ajuda a deixar-la anar.

I a les famílies que no saben què fer amb les criatures, els recomano que aprofitin per estar amb els seus fills i aprendre a entretenir-se junts, que aprofitin per conèixer-se millor.