"El feminisme avança, però el masclisme no retrocedeix"

Vaig plorar veient la notícia de la noia violada grupalment a Igualada el passat 31 d'octubre. Vaig plorar, i no pas per pena, sinó de ràbia, d'impotència i d'incredulitat. I és que quan em paro a pensar, sense normalitzar allò innormalitzable, com ara que a Catalunya cada dia es denuncien (que no vol dir hi ha) tres violacions al dia, em costa de pair el fet que alguns homes hagin traspassat la barrera de la humanitat de tal mode.

I és que el nivell d'inseguretat i incertesa que transmet el fet de pensar que amb 16 anys per fi pots sortir de festa i gaudir de la joventut i et pugui passar això és indescriptible. Et despertes a l'uci, i ara la teva vida es redueix simplement a intentar sobreviure, i després d'això a intentar superar i curar-te del terror que han creat en tu.

Estic furiosa i enrabiada, tinc ganes que això canviï, però de veritat. Que la gent s'enfronti als seus amics masclistes, que hi posin cara i practiquin el feminisme miri qui miri. Perquè tal com vaig veure, el feminisme avança, però el masclisme no retrocedeix.