"Demanar perdó amb la boca petita"

Hi havia una vegada un país de contradiccions, construït a punta de pistola, amb un rei decidit a ser-ho costés el que costés. Per aconseguir-ho, de tant en tant havia d’empassar-se una mica de l’orgull propi d’una dinastia: la borbònica. Sembla un conte, però no ho és. Espanya continua sent un regne perquè així ho va deixar lligat el dictador, evitant qualsevol temptació republicana.

Des de fa dècades, la dinastia borbònica governa amb un llegat que, per a molts catalans, evoca més recels que no pas estima. El discurs de Felip VI després de l’1-O n’és un record encara viu.Tanmateix, fins i tot els reis es veuen obligats, de vegades, a fer gestos d’humilitat. El malestar per no ser convidat a la presa de possessió de la presidenta mexicana evidencia un conflicte latent: la negativa d’Espanya a reconèixer els excessos de la conquesta d’Amèrica.

Admetre errors històrics no hauria de ser cap humiliació. Però la humilitat i la monarquia rarament caminen plegades. Quan finalment arriba, ho fa amb veu baixa, amb la boca petita. I és que, per tradició, els reis no s’equivoquen, o, si més no, no ho reconeixen mai en veu alta.