"Enyorada pluja, continua caient sense fer mal. Mulla’ns!"

Plou. Escolto que plou. Per fi cau aigua dels núvols. Obro la finestra i entra una glopada d’aire fresc. L’ensumo. De lluny veig un veí que treu el braç, incrèdul. D’altres surten encuriosits a les terrasses. Cau una gota damunt la barana de casa, peta i fa un esquitx. Un mins espetec bonic i estètic, per filmar a càmera lenta.

En regalimen altres gotes que van caient l’una rere l’altra en bonica harmonia, com tecles d’un piano tocant soles. Miro el carrer: s’obren paraigües. El mateix aixopluc avui que fa cent anys malgrat tanta tecnologia. De tots colors, de negres els dels homes; encara negres? què avorrits! Botes de pluja d’un infant que xapoteja en un bassal. Esquitxa son pare i riuen complaguts: quina simbiosi juganera! Una dona es treu la caputxa i alça el cap mirant el cel, immòbil. Que és boja? No, no. Es deixa dutxar per la pluja i somriu de gust.

Enyorada pluja, continua caient sense fer mal. És així que direm que fa bon temps! Omple embassaments i rega els camps. Mulla’ns!