Ens amaguem en la mentida

L'esser humà sacrifica la seva salut per guanyar diners. I quan ho aconsegueix, sacrifica els seus diners per recuperar la salut. Vivim com si mai haguéssim de morir, i llavors morim sense haver viscut realment mai. Això és el que ens deixa la situació actual. Molt sovint estimem les coses i utilitzem les persones, quan hauríem de fer a l'inrevés, utilitzar les coses i estimar les persones.

Ens amaguem en la mentida perquè pensem que la ignorància és una manera d'autoprotecció, preferim no saber res per no sofrir més. 

La música de la vida no la podem escollir, però sí com ballar-la. Els grans canvis sempre vénen acompanyats d'una forta sacsejada i no representen la fi del món, sinó l'inici d'un de nou. O preferim seguir jugant a la ruleta russa com fins ara, perquè recordem que alguns experts en evolució humana asseguren que hi ha una possibilitat entre sis de que ens extingim en els propers 100 anys. No hem de tenir por de la finalització d'un món que coneixíem, hem de tenir por que aquest no s'acabi i segueixi sent com fins ara.

Fa pocs dies va morir Robert May, pare de la teoria del caos, que defensava que petites variacions en les condicions inicials poden implicar grans diferències en el resultat futur, el que impossibilita la predicció a llarg termini. I el filòsof alemany Hegel va escriure que l'únic que podem aprendre de la historia és que no aprenem res de la història.

Heynckes, futbolista i entrenador alemany deia fa uns dies: "Les xifres de fitxatges i salaris en el futbol eren immorals". És cert, i com deia el malauradament desaparegut Michael Robinson, l'esport és una metàfora de la vida. La nova normalitat serà un món en què no existirà el que no hem trobat a faltar, i que no significa, necessàriament i per desgràcia, que passem a valorar l'essencial.

El Sars-Cov-2 és un ésser viu com nosaltres, que intenta viure i reproduir-se com nosaltres, a costa de tot. Ara, com no ens agrada el resultat i a meitat del joc, intentem canviar les regles... però ara és massa tard.