"Enric Millo, una figura emblemàtica més"

El 17 d’abril vaig haver de mirar el calendari dues vegades... A priori em va semblar que encara dormia, però no. En realitat es tractava d’una regressió temporal al 28 de desembre, dia dels Sants Innocents. M’explicaré.

Resulta que a Catalunya Ràdio un personatge de nefast record i sortosament en estat de letargia des de feia temps, Enric Millo, s’havia manifestat en el sentit de què es considerava una figura emblemàtica dels fets de l’1-O de 2017. I tenia raó, perquè ben segur que se’l recordarà... Tanmateix, està per veure amb quina consideració.

Esmentava també com se li va oferir la possibilitat de canviar de partit, cosa que va refusar -probablement per les seves fermes conviccions- i de com, al quedar-se sense feina, va haver d’inscriure’s a l’oficina d’atur fins que, gràcies al seu currículum, el van trucar des d’Andalusia per tal d’oferir-li liderar les activitats de la Comunitat a l’exterior. En qualsevol cas, la situació d’aturat va ser breu i la col·locació, a diferència de la majoria de parats, gens precària.

I com no podia ser d’altra manera, es va lamentar d’haver d’anar escortat al ser objecte d’atacs verbals i amenaces de tota mena fins a l’extrem de no poder venir a Catalunya. Per últim, a tall anecdòtic, va fer saber que el seu nom real és José Enrique, però que les circumstàncies van fer que li diguessin Enric. Vés per on, el seu cas em va recordar el d’Albert Rivera, un altre personatge emblemàtic que, a causa dels imperatius conjunturals, va haver de renunciar a presentar-se com Alberto Carlos Rivera.

Sens dubte vivim en un país prolífic en emblemàtics.