Contenido de usuario Este contenido ha sido redactado por un usuario de El Periódico y revisado, antes de publicarse, por la redacción de El Periódico.

El sentiment de culpa que em va dur a deixar l'hípica

Marta Ortega, en la ultima jornada del Concurso de Saltos Internacional de Madrid  en el Club de Campo Villa de Madrid, en mayo del 2015. 

Marta Ortega, en la ultima jornada del Concurso de Saltos Internacional de Madrid  en el Club de Campo Villa de Madrid, en mayo del 2015.  / EFE / VÍCTOR LERENA

Des de petita, com a la majoria de nens i nenes, m'agradaven moltíssim els animals. Per tant, quan amb 9 anys se'm va presentar l'oportunitat de començar a fer classes d'hípica, em vaig entusiasmar.

Entretodos

Publica una carta del lector

Escribe un 'post' para publicar en la edición impresa y en la web

Era per mi el moment més esperat de la setmana i inclús comptava les hores que faltaven per la propera classe. Però hi havia coses que m'inquietaven. Per exemple, que un mateix cavall fos muntat en tres classes consecutives. 

L'animal estava tan cansat que treia escuma per la boca i la gent havia de fustigar-lo incomptables cops per fer-lo avançar. O quan als cassals d'estiu els animals eren obligats a cavalcar a ple sol durant vuit hores i en eixugar-los la suor del seu pèl rajava com si fos una aixeta. 

Els veia encabits en aquelles quadres, aïllats i envoltats pels seus propis residus. Tot i que m'agradava molt muntar, em sentia culpable cada cop que havia de fer-ho. Sentia que participava en provocar un malestar evident en aquells animals que tant m'agradaven, simplement per passar-m'ho bé.

Així que, amb sentiments enfrontats, vaig prendre la difícil decisió de deixar-ho. I avui, puc afirmar que va ser la decisió encertada.

Participaciones de loslectores

Másdebates