El risc que els polítics siguin propers a través dels cartells

Temps de campanya i les fotografies dels nostres polítics pengen d'arbres i fanals per donar-se a conèixer. Solen ser imatges fruit del retoc fotogràfic per ordinador, que tracten d'amagar defectes i ressaltar virtuts de l'estètica. És habitual que els programes electorals portin l'oferiment de polítiques accessibles al ciutadà i presentin candidats propers a la "gent del carrer".

Quan l'accessibilitat es porta a l'enganxada dels cartells electorals es pot raonar el següent: la part alta del fanal obliga a mirar de lluny i a aixecar el cap, la part baixa posa al candidat a la mateixa alçada del vianant i el situa en una posició més propera.

A tots ens agrada que ens mirin a la cara i al nostre nivell i no tant que ho facin des de dalt, amb la sensació d'observança prepotent que donen les alçades. Però l'accessibilitat té un risc, el risc de la pintada, del retolador gruixut de color negre, del bigoti estil "xarlot" i les olleres rodones, de la barba de la "mujer barbuda" o les dents del vampir...

Expressions intranscendents de la "conya" ciutadana que posen en evidència al "Photoshop" més potent o, en alguns casos, protesta intencionada del votant descontent i advers.

Votarem i després els cartells no hi seran com a objecte d'expressió, quedaran els polítics de carn i os. Assumiran llavors el risc de ser propers?