El dret a l'avorriment

Segons el Observatorio Vodafone de la Empresa, la IE Business School, institució que imparteix estudis especialitzats en l'àmbit de l'empresa, ha posat en marxa una aplicació de reconeixement facial per veure si els directius que assisteixen a classe en les seves diferents modalitats s'avorreixen, la qual cosa clarament envaeix el terreny privat de cadascú.

En una societat en la qual avancem, cada cop més, cap a la 'tecno-filosofia' i a una ètica i comportament humà controlat per algoritmes i seqüències binàries, ara resulta que ja no ens podrem ni avorrir, dret inherent, no solament a l'espècie humana, sinó que està comprovat que molts altres éssers vius també poden tenir (i patir, o no) la sensació d'avorriment.

Se suposa doncs que els directius que siguin descoberts avorrint-se, per exemple, en un seminari sobre l'Economia Submergida en les Zones Rurals de Mongòlia, seran degradats en els seus càrrecs o expulsats del curs? Sens dubte, serien unes situacions que ben segur portarien a plets judicials, tot i que segurament no està contemplat en la sacrosanta Constitució el dret de l'avorriment. Potser si rasquéssim una mica en la Declaració Universal dels Drets Humans, en trobaríem alguna referència.

Dit això, els inventors d'aquesta aplicació ja es deuen estar fregant les mans amb la possible extrapolació del seu producte envers altres segments de mercat. Imaginem-nos que l'aplicació es posa en marxa en el Congrés, encara que sempre estigui mig buit, en les escoles, universitats, presons, consultes de metge o, el que seria pitjor de tot, en les llars. Tothom té dret d'avorrir-se i, a vegades, fins i tot el deure. Perquè no ens podem avorrir en una suposada classe magistral? Perquè no ens podem avorrir esperant el torn de visita del metge, que mai t'atén a l'hora fixada? I perquè no ens podem avorrir a casa o en les nostres relacions personals?

Sembla que el món només està enfocat a què les persones mantinguin un tarannà d'atenció, de joia i de figurar que la seva existència és del tot agradable i plena de satisfaccions i qui se'n surti d'aquests paràmetres sigui tractat com una rara avis. Potser amb el temps, ens implantin quelcom al cervell i ens eliminin qualsevol indici d'avorriment. Aleshores sí que podrem gaudir de tot allò que ens fastigueja o potser directament ens marginaran i ens enviaran a camps de reeducació social.