El dolor del silenci

Ja fa més de sis mesos que una malaltia inhumana, si alguna no ho és, el síndrome Creutzfeldt-Jakob, es va endur la meva estimada Anna. El temps no s'atura, no et demana permís, t'arrossega endavant, no  hi ha més. El soroll del silenci, la foscor dels espais vuits, la casa  freda, sense vida.

La solitud punyent, la por d'engegar una nova vida sense saber ni on, ni com. L'angoixa de tot plegat és el que queda, el temps no s'atura. Els records van i venen, punxades fredes, imatges que tens gravades per sempre i que no vols oblidar. Lluitar per assimilar el que va passar, la incomprensió pròpia de  tot el procés de la malaltia, tan ràpid i agressiu. Tan injust.

Dormir poc, pensar molt, plorar encara més. Tot plegat una lluita per no enfonsar-te, tornar a viure, si el sentiment de culpa t'ho permet. Facis el que facis, sempre penses que faltes a la seva memòria.

Molts ànims a les persones que es troben amb una situació similar, fins que no et toca no saps que és el dolor. El rellotge no s'atura. Segueixo lluitant.