Educació: La fermesa dels pares és la fermesa dels fills

Els nostres fills i filles són com un quadre, una obra d’art que porta inequívocament la nostra signatura a sota. Són el que nosaltres fem d’ells, i si hi ha fermesa en els pares, hi ha fermesa en els fills.  I això és el que cada dia veig menys, pares i mares sòlids, bens assentats, segurs i amb les coses clares perquè donin validesa i força als seus fills.

Quanta més feblesa veig en els pares, més fermesa mal entesa veig en els fills, nanos que és creuen els amos, estan exultats de poder perquè saben com aconseguir dels pares allò que volen, i que quan es queixen se’ls atén de seguida perquè als pares els resulta insuportable veure plorar o patir al seu fill, i ells ho saben i se n’aprofiten. Infants que saben que ells sempre seran la prioritat i fins a on arriba el seu poder, un poder que augmenta a la mateixa velocitat que creixen d’alçada.

I  quan arriba l’adolescència la frustració apareix  en no tenir recursos per tolerar-la, principalment perquè mai se’ls ha entrenat, se senten insegurs ja que no saben buscar alternatives ni adaptar-se . I per sentir-se segurs fan el que sempre han fet, construir excuses que els pares es creuen, i/o demanar l’últim model de mòbil que els farà sentir-se “falsament” bé.  Els límits és el que ens dóna seguretat i fortalesa, i és el que necessiten els nanos desesperadament per sentir-se segurs. Però pels pares és molt més difícil posar-los perquè poques vegades els han dit “amb això t’espaviles tu, que ja pots”

Qui mana a casa és el pare i la mare, això els pares ho han de tenir claríssim perquè els nens també tinguin clar des de petits que el no és no.

Veig a la meva feina com un nen ferm ha tingut uns pares ferms, recordem-ho quan ens posin a prova. I permeteu que plori perquè cada llàgrima d’ell o ella quan és petit/a, us l’estalviareu quan sigui adolescent, que les llàgrimes en els joves són molt més difícils de suportar.