"¡Qué pobres estos tenistas!"
Manuel Pablo Isla Premià de Dalt
Contenido de usuario Este contenido ha sido redactado por un usuario de El Periódico y revisado, antes de publicarse, por la redacción de El Periódico.
Un aula catalana preparada para las pruebas de competencias básicas estes lunes. / Pau Gracià
Francesc Pibernus
L’educació, com la vida, evoluciona. L’escola d’avui s’assembla poc a la dels darrers anys del franquisme i la Transició: ni millor ni pitjor, però molt diferent. Una de les transformacions més visibles és l’avaluació. Abans era clara: del 0 al 10, amb el 5 com a frontera. Aquell llindar, sovint en vermell al butlletí, marcava conseqüències: des d’una joguina perduda fins a repetir curs.
Entretodos
Avui, predominen comentaris com “progressa adequadament” o “necessita millorar”. El problema és que, massa sovint, ni es vol ni es pot suspendre. I això és contraproduent: qui no aprèn a temps, paga tard. O com diu el refrany, "qui no plora de petit, plora de gran".
Els 'boomers' vam créixer en la cultura de l’esforç: si volíem alguna cosa, calia guanyar-la. Si no, ens quedàvem sense. Ara, molts infants obtenen resultats sense esforç. Però la vida no regala res: tard o d’hora acaba cobrant allò que pares o mestres no han volgut cobrar. Perquè, al capdavall, qui no suspèn avui, suspèn demà.
Participaciones de loslectores
Másdebates
El debate