"El dret a l'educació no és propietat de l'Estat, és de les famílies"

Ahir, a Catalunya van sortir els resultats de la selectivitat 2025: dues de les millors notes provenen de dues escoles de l'Opus Dei, diferenciades per sexe i concertades. Son La Vall i Canigó. Per alguns, és només una curiositat estadística. Per altres, un argument incòmode. Per mi -i per tants d'altres que hi hem crescut- és un signe.

I és que això va molt més enllà de les notes, va de què estem oblidant com a societat. S'ha construït un relat on tota educació amb fe és opressió, on tot projecte amb sentit és sospitós. Sembla que només hi ha una manera legítima de fer escola: la neutra, la mixta, la ideològicamente acceptada.

Vivim en una realitat que creu que educar és donar un títol, unes competències, una oportunitat laboral. Però qui ensenya a viure? A estimar? A perdonar? A pregar? Una educació sense fonaments no és neutra, és buida.

Per això, quan una escola religiosa -amb tota la seva fragilitat i imperfecció- forma persones que saben qui son, d'on venen i cap a on van, no és un problema: és una esperança. I s'ha de celebrar. El dret a l'educació no és propietat de l'Estat, és de les famílies.

El paper de l'Estat no és dir com hem d'educar sino assegurar que puguem fer-ho amb dignitat, mitjans i plena llibertat. Això vol dir finançar totes les escoles que serveixen el bé comú, fins i tot aquelles que, per convicció, no segueixen el corrent dominant.

Avui, des de l'alegria, jo vull alçar un clam: Que no ens faci vergonya defensar una educació amb ànima. Que no deixem soles les escoles que eduquen des de la fe, des de la diferència, des de la proposta. Que no tinguem por de dir que l'educació és de la persona.

Ahir va passar una cosa sagrada. I potser el món no se n'ha adonat, però Déu sí. I per això, els qui hem estat formats des d'aquest amor callat, estem obligats a agrair, cuidar i continuar. Perquè la veritat no crida, però floreix sempre.