"La doble moral de l'esport català"

D'ençà que tinc memòria he estat envoltat d’esport i lleure. Vaig estudiar CAFE (Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, no INEFC) i sóc director de Lleure. Fa més de 20 anys que em dedico a l’àmbit de l’esport i el lleure i des de fa poc he iniciat el meu projecte en el marc de Viu d’Emocions, a on desenvolupo la meva tasca a la A.E.E. Thos i Codina de Mataró. Des que era petit, sempre he sentit com tothom en destacava la tasca integradora, cohesionadora, educativa i un llarg etcètera de paraules lloables que em mostraven que la meva societat apostava i valorava l’esport i el lleure com una forma d’educar i d’aportar a tothom benestar físic, mental i d’alguna manera, contribuir al desenvolupament personal dels nostres nens i nenes.

A mesura que m’he anat fent gran i he anat veient la realitat del que es diu respecte del que es fa he pogut comprovar com en els meus àmbits existeix una doble moral que em produeix una sensació d’indignació i repulsa envers sobretot, l’actual situació que estem vivint. En un principi, el món es va aturar i en el cas del lleure i l’esport, també va ser així. Un cop es varen aixecar les primeres restriccions, el primer que va tornar va ser l’esport professional, el qual es pot entendre perquè és una professió i hi ha interessos econòmics, però què va passar?

El que va passar i passa va ser que els futbolistes tenien accés a PCR cada tres dies, mentre que en aquell moment els sanitaris de primera línia no hi tenien accés. Si més no, fa pensar oi? Un cop es va iniciar el curs, amb la segona onada de contagis es va decidir que totes les activitats esportives i educatives extraescolars quedaven suspeses, exceptuant les activitats professionals i de nivell nacional.

Aquest fet va ser molt greu, ja que discriminava els esportistes entre professionals i no professionals discriminant pel nivell i fent que depenent del nivell que tinguis en aquesta societat podràs fer esport o no.