"Només demano una feina, vull treballar"

Escric aquesta carta perquè estic desesperada, porto dos anys a l'atur i no trobo feina, soc dona i tinc 46 anys. Vaig estudiar Disseny gràfic, des de 2005 he treballat en arts gràfiques i he fet projectes culturals, he creat exposicions, he dinamitzat activitats i m'he format constantment. He treballat molt i no he aconseguit una estabilitat ni un contracte. Tot el que m'arriba és que sigui pràctica i que segueixi enviant currículums, però arriba un moment que he quedat esgotada, trista i deprimida. No puc més.

També he buscat practicitat: buscar una feina qualsevol i cobrar, i ni així. Quan em vaig quedar sense feina vaig fer el que se suposa que s’ha de fer: actualitzar el cv, LinkedIn, fer una web i inscriure'm a portals de feina. Vaig enviar autocandidatures a fundacions, museus, entitats culturals, editorials i festivals. Vaig anar a ETTs, a programes d’inserció laboral, vaig demanar ajuda psicològica i vaig donar veus als meus coneguts.

He demanat les prestacions disponibles: atur, subsidi i ingrés mínim vital. Però la pregunta continua sent la mateixa: amb això, com es viu? I sobretot, com es torna al mercat laboral? He enviat desenes de cv i he buscat feina de comunicació, cultura, educació artística, atenció telefònica i altres tasques no relacionades amb la meva trajectòria. Les respostes han estat mínimes i, en molts casos, inexistents.

He arribat a baixar expectatives, replantejar-me professions i tornar a sectors que ja havia deixat enrere. I aquí apareix la pregunta que em faig cada dia: què més ha de fer una persona per poder treballar? No demano un favor, demano una feina, un lloc on la meva experiència tingui valor. Tan sols vull treballar dignament .