Dedicat a unes morts invisibles, insonores i obligadament discretes

Perdre algú, amb tota la colla de vincles que t’hi uneixen, és dolorós, molt trist. Un dels gests que ens fa humans és la possibilitat d’acomiadar-nos-hi dignament, d’inhumar la persona en l’humus proper a la vida. Un dels drets de qualsevol ésser humà és poder venerar els morts en un lloc escollit i enfortir la baula que ens hi unirà, pels segles dels segles, encara que sigui a través de lloses de marbre.

Els que coneixeu la lluita a favor del meu avi Joan sabeu prou bé per què ho dic. Però avui, dins el pou d’una pandèmia que ens ofega més cada dia, la desgràcia i la lluita són unes altres. A la immensa pena de perdre éssers estimats s’hi suma el drama de saber-ho a cop de telèfon, de pensar que la persona propera ha mort allunyada del caliu dels seus i de veure que aquests no poden ni tan sols fer-li un comiat públic que assequi com a mínim una llàgrima de les milers que neixen de la tristor més absoluta. Cada vespre les autoritats esplaien una xifra de morts que no para de créixer i que ens encongeix el cor. Però quan els poses cara i et vénen al pensament els seus familiars més directes, obligats a fer el dol des del confinament, la ràbia, la impotència i el desconsol són infinits.  

A totes les famílies que us trobeu en aquesta situació us dedico, amb emoció i respecte, els versos de Joan Maragall, del seu poema 'En la mort d’un jove', del llibre 'Visions & Cants' (1900) i el meu condol més sincer: 

Te'n vas anar amb aquell ponent dolcíssim...  Caigueres, lluitador, al marxar a la lluita.   Somreies a la força dels teus muscles  i glaties per guerres i corones,  i tot de cop t'has esllanguit per terra  amb els ulls admirats...