"De la formació d'avui depèn la societat del demà"

Escriure en aquests moments, se'n fa molt difícil i no cal que digui el perquè. Tots vivim un temps nou, desconegut i, si em permeteu, descoratjador. Circumstàncies només viscudes per gent de més de vuitanta anys, amb la Guerra Civil i la posterior postguerra, on Espanya es va esdevenir en una caserna militar. Deixen clar que els docents estem en una segona línia, però també tenim el nostre "sofriment", ja que la docència és una vocació, i ara aquesta no la podem dur a terme com a tal.

Res a dir, ni semblant, amb els sanitaris (metges, infermeres, auxiliars, netejadores...) i altres col·lectius que treballen per fer que no ens falten queviures, cosa que no era així després de la Guerra Civil, on es va instal·lar i gairebé institucionalitzar el famós "estraperlo". Esperem que això no passi ara.

Per tota aquesta gent en primera línia de "lluita" que fan que l'arrest sigui tolerable no se m'acut més que el meu immens agraïment. Això em porta a la memòria la famosa dita de Winston Churchill durant la segona guerra mundial consagrada als pilots de RFA: "Nunca en la historia de la humanidad, tantos debían tanto a tan pocos". Doncs aquesta frase s'ha quedat en norris vistes les conjuntures actuals i jo (des de la modèstia), el reformulo, i dic: "Mai tants, molts, moltíssims deurien tant, i tant a tants, dels que fan del seu esforç un confinament suportable".

Els meus companys i jo estem des del 13 de març, no solament closos, com tothom, sinó que ens han privat del més joiós per un docent: el tracte amb els alumnes; si salvar vides és únic, educar a joves és un plaer, perquè de la formació d'avui depèn la societat del demà.

Com a professor contribueixo tot el que puc, però que mai serà prou ni el que es mereixen els meus alumnes. Instal·lats en les classes virtuals (no hi ha més remei) on l'acció del docent és gèlida, em trobo mancat de les eines que com a formador he de tenir.