"Cap al Gran Magreb?"

Mentre Europa perd rellevància, el mateix Marroc consolida el seu poder industrial, logístic i turístic com a país ‘emergent’, encara que no en la vessant humana i social (rendes baixes, atur, desigualtat, etc), que revela els límits de la ‘transformació’ d’aquest país magrebí, ara aliat d’Israel i també ara i abans aliat dels EUA, qui al seu dia recolzà la ‘Marxa Verda’ de l’any 1975 sobre l’antiga colònia espanyola del Sàhara Occidental i avui la sobirania marroquina sobre aquest territori. I el Marroc sempre ha reivindicat (ara, descaradament) Ceuta i Melilla i, eventualment, les illes Canàries, tot i que l’ONU no considera aquests territoris del continent africà per descolonitzar (a diferència del penyal de Gibraltar).

Els fets a Ceuta mostren un moment crucial per la sobirania nacional espanyola i informes com l’Índex de Fragilitat d’Estats assenyalen Espanya com a país que requereix atenció, perquè la protecció de la sobirania de tot país no pot distingir ideologies polítiques i ignorar-la és terreny adobat per riscos externs, tot i el discurs 'bonista' per esquivar el debat i certes decisions polítiques sense servir als interessos ciutadans. No obstant, no es pot deixar de banda la diplomàcia, el dret internacional ni la voluntat popular dels territoris implicats. Però, potser, els moviments del regne alauita apunten a crear un gran Marroc, un gran Magreb nordafricà, o més endavant la unió de tots els territoris àrabs (i berbers) en un bloc equivalent a la Unió Europea i altres? Ja es veurà.