"Catalunya, del finançament al desastre del procés"

El president Pujol va admetre, en el seu moment, que va ser un error que Catalunya, el 1978, no demanés el concert econòmic no incloent-lo a l’Estatut de Sau, però el cert és que dos anys després es torna repetir el mateix. El setembre de 1980 s’aprova la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes, però abans es varen reunir el ministre García Añoveros (UCD), Trias Fargas (CiU) i Uriarte (PNB). Segons aquest últim, el ministre va oferir Trias Fargas, de manera explícita, un règim fiscal per Catalunya diferenciat del general i semblant al del País Basc. El nostre representant va rebutjar l’oferiment.

El juny de 2010 es va produir un fet significatiu: la sentència del TC respecte el nostre estatut, en la qual s’anul·laven uns articles i se’n reinterpretaven uns altres.

El 2012 es varen reunir els presidents Rajoy i Mas per parlar d’un pacte fiscal per Catalunya amb resultat negatiu. Ni més ni menys, Mas anava a reclamar el mateix que anys abans havien rebutjat. Aquest fet, juntament amb l’intent de distreure’ns dels casos de corrupció de Convergència, del famós 3%, de passar pàgina a les desmesurades retallades, de tot el brut que hi havia i present encara la sentencia del TC, ja tenim al president Mas, en un vist i no vist, convertit en independentista i el 'procés' en marxa.

Respecte a aquest, sempre, i per diverses raons, hi he estat en contra, però principalment perquè, al meu entendre, el fi no sempre justifica els mitjans i aquests han estat sempre molt poc democràtics no respectant els drets dels altres que són, ni més ni menys, la meitat del poble català. L’expressió "bé està el que bé acaba" no reflecteix la nostra realitat actual, ja que tot ha acabat, i per tots, en desastre.