El Periódico

La aportación de los lectores

Publica una carta del lector

Carta de l'actor Jordi Martí: "Sóc homosexual, no penso continuar mentint"

Jordi Martí, en la serie 'La Riera'.

Jordi MartíBarcelona

¿Qué opinas del tema de discusión? ¿Qué te parece la aportación de este usuario? Envía tu opinión para participar en el debate.

Miércoles, 15 de junio del 2016 - 11:48 h

Durant tota la meva vida, fins fa mitja dècada, he fingit ser qui no era. M’avergonyia de mi i amagava la meva identitat a la meva habitació, el meu refugi, on era jo totalment però on plorava perquè algun miracle em convertís en aquell que la gent pensava que era, aquell nen igual als altres. Em repetia que m’havien d’agradar els cotxes i les pilotes però, al mateix temps, parlava i canviava de roba a totes les nines de la meva germana. Eren les meves confidents, les úniques que sabien qui era. Amb elles era feliç.

Passaven els anys i les mentides a mi mateix. Cada cop eren més abundants les contradiccions. Em sentia sol perquè ningú m’havia dit què em passava. A l’escola, als llibres, als dibuixos que mirava no hi havia ningú com jo. Tots els professors generalitzaven i ensenyaven els canons de família “normal”. I jo? Si ningú m’ensenyava què o com o qui era jo, com volien que em sentís acceptat en una societat on la gent com jo no és estudiada, no és anomenada, per tant, no és “normal”?

La cosa es complicava quan el desig sexual començava a despertar-se. Les hormones de la secundària s’expandien i tothom mostrava el seu amor i el seu desig amb petons i carpetes folrades amb fotos d’amors platònics. Jo també ho feia, tenia novia i fingia que em posava calent la cantant de moda. Més mentides que fins i tot jo mateix creia; però l’allunyament del meu jo interior em feia ser rebel i odiar tothom, com més proper millor. Lligava com el que més i tenia la noia que volia. Però arribava la nit i em masturbava amb el futbolista més famós del moment.

Els cursos passaven i la inquietud i la intel·ligència van fer apropar-me, per fi, a gent com jo. Dir-ho a les primeres persones era com treure’s una pedra de la sabata o com mullar-se la cara després de plorar. Ara, les mentides eren només cap a certa gent i cada cop m’acceptava més i em somreia la felicitat momentània. I gràcies als petits passos que amb valentia feia, em va arribar l’amor. Un amor que era com un somni fet realitat, però que mai va poder ser sabut per tothom. Fingíem ser els millors amics. L’estimava en secret i el patia més secretament encara. Amb els mesos el sentiment creixia i es manifestava com un crit ofegat que produïa ansietat si no el cridava; la por i el malestar eren cada vegada més presents. Fins que, altra vegada, la meva valentia i la meva intel·ligència van fer que l’ofec es convertís en el millor discurs i la millor lliçó d’amor. Un amor passatger, com quasi tot primer amor, però que em va servir per aprendre i per ser qui sóc ara.

Avui dia sóc un homosexual fora de l’armari i orgullós de qui sóc, però decebut amb molta gent que no sap mirar més enllà. L’empatia m’ha acompanyat sempre, i a la gent que no sap què és els convindria viure i passar moments com els pocs que he descrit. Va costar, sí. Per què? No ho sé, suposo que perquè algú, fa molt de temps, va escriure que la vida de l’home estava per compartir-la amb la dona, i es va deixar unes quantes línies perquè la societat posterior fos feliç.

Amb aquest escrit vull arribar a tots els nens que tenen com a confidents les nines de les seves germanes o amigues. Vull que sàpiguen que amagar-se no és la solució, que per molt difícil que ho tinguin, siguin valents, perquè després la recompensa és una vida lliure, i no hi ha felicitat sense llibertat. M’he passat tota la vida mentint-me i no ho penso fer més. Què n’he tret? Saber mentir com el que més, que, de tant en tant, va bé.

Participaciones de los lectores

Nuestra pérdida de la democracia

Silvia Fernández Belmonte Barcelona

Todo empezó como un mal sueño para los jóvenes de toda España, y no nos mintamos, sigue siendo un mal sueño -soy una joven catalana ... Seguir leyendo

El dia que em vaig sentir maltractar pels empleats de Rodalies

Óscar González Gil Barcelona

Sóc un usuari assidu de Rodalies i de ja certa edat. El dia 15 de febrer de 2019, cap a les 7:20, em disposo a agafa... Seguir leyendo

La desigualdad como caldo de cultivo de los extremismos

julian fernández del pozo madrid

Cuando existe la desigualdad entre los pobladores de una nación, surgen los extremismos en la clase política. Más ricos a... Seguir leyendo

¿Por qué no se ilegaliza al partido Vox?

Jaime Rodríguez Soto Cunit

¿Por qué no se ilegaliza el partido Vox?... Seguir leyendo

Por qué los catalanes sí tenemos que preguntar a los españoles si nos podemos ir

Joan Sada Vidal Barcelona

El lector Pau Ferrer nos dice en su ... Seguir leyendo

¿Son los presos catalanes salvadores de la patria?

Xavier Serra Girona

He oído las razones que se han esgrimido por parte del Ministerio de Justicia en el juicio ... Seguir leyendo

Els 19 dies que vaig passar sense línia telefònica

Mercè Puigredon Barcelona

Gràcies, Movistar. Després de més de 19 dies sense línia al telèfon fix, més de 40 trucades (cap queixa dels operado... Seguir leyendo

"Vindico al buen hombre latinoamericano que vino de chófer de autobús para convertirse en político"

Andrés Marí Fombellida Calella

Vindico al buen hombre latinoamericano que vive y padece la magia de sus gloriosos antepasados bolivarianos y h... Seguir leyendo

Mi perplejidad ante las opiniones de las derechas de Colón contra los independentistas

Miquel González Quintana Manresa

Me han impactado las entrevistas a los manifestantes de derechas de la Plaza Colón por la contundencia que tien... Seguir leyendo