El Periódico

La aportación de los lectores

Publica una carta del lector

Carta de l'actor Jordi Martí: "Sóc homosexual, no penso continuar mentint"

Jordi Martí, en la serie 'La Riera'.

Jordi MartíBarcelona

¿Qué opinas del tema de discusión? ¿Qué te parece la aportación de este usuario? Envía tu opinión para participar en el debate.

Miércoles, 15 de junio del 2016 - 11:48 h

Durant tota la meva vida, fins fa mitja dècada, he fingit ser qui no era. M’avergonyia de mi i amagava la meva identitat a la meva habitació, el meu refugi, on era jo totalment però on plorava perquè algun miracle em convertís en aquell que la gent pensava que era, aquell nen igual als altres. Em repetia que m’havien d’agradar els cotxes i les pilotes però, al mateix temps, parlava i canviava de roba a totes les nines de la meva germana. Eren les meves confidents, les úniques que sabien qui era. Amb elles era feliç.

Passaven els anys i les mentides a mi mateix. Cada cop eren més abundants les contradiccions. Em sentia sol perquè ningú m’havia dit què em passava. A l’escola, als llibres, als dibuixos que mirava no hi havia ningú com jo. Tots els professors generalitzaven i ensenyaven els canons de família “normal”. I jo? Si ningú m’ensenyava què o com o qui era jo, com volien que em sentís acceptat en una societat on la gent com jo no és estudiada, no és anomenada, per tant, no és “normal”?

La cosa es complicava quan el desig sexual començava a despertar-se. Les hormones de la secundària s’expandien i tothom mostrava el seu amor i el seu desig amb petons i carpetes folrades amb fotos d’amors platònics. Jo també ho feia, tenia novia i fingia que em posava calent la cantant de moda. Més mentides que fins i tot jo mateix creia; però l’allunyament del meu jo interior em feia ser rebel i odiar tothom, com més proper millor. Lligava com el que més i tenia la noia que volia. Però arribava la nit i em masturbava amb el futbolista més famós del moment.

Els cursos passaven i la inquietud i la intel·ligència van fer apropar-me, per fi, a gent com jo. Dir-ho a les primeres persones era com treure’s una pedra de la sabata o com mullar-se la cara després de plorar. Ara, les mentides eren només cap a certa gent i cada cop m’acceptava més i em somreia la felicitat momentània. I gràcies als petits passos que amb valentia feia, em va arribar l’amor. Un amor que era com un somni fet realitat, però que mai va poder ser sabut per tothom. Fingíem ser els millors amics. L’estimava en secret i el patia més secretament encara. Amb els mesos el sentiment creixia i es manifestava com un crit ofegat que produïa ansietat si no el cridava; la por i el malestar eren cada vegada més presents. Fins que, altra vegada, la meva valentia i la meva intel·ligència van fer que l’ofec es convertís en el millor discurs i la millor lliçó d’amor. Un amor passatger, com quasi tot primer amor, però que em va servir per aprendre i per ser qui sóc ara.

Avui dia sóc un homosexual fora de l’armari i orgullós de qui sóc, però decebut amb molta gent que no sap mirar més enllà. L’empatia m’ha acompanyat sempre, i a la gent que no sap què és els convindria viure i passar moments com els pocs que he descrit. Va costar, sí. Per què? No ho sé, suposo que perquè algú, fa molt de temps, va escriure que la vida de l’home estava per compartir-la amb la dona, i es va deixar unes quantes línies perquè la societat posterior fos feliç.

Amb aquest escrit vull arribar a tots els nens que tenen com a confidents les nines de les seves germanes o amigues. Vull que sàpiguen que amagar-se no és la solució, que per molt difícil que ho tinguin, siguin valents, perquè després la recompensa és una vida lliure, i no hi ha felicitat sense llibertat. M’he passat tota la vida mentint-me i no ho penso fer més. Què n’he tret? Saber mentir com el que més, que, de tant en tant, va bé.

Participaciones de los lectores

Lo mínimo exigible al expresidente Aznar es que reconozca sus errores

Andrés Olmos Badalona

Ante la actitud chulesca, torticera y barriobajera del señor Aznar en su comparecencia ante la comisión del Congreso, quisiera hacerle las... Seguir leyendo

Industria armamentística: Crea puestos de trabajo pero destruye la vida

Pepe Beunza Caldes de Montbui

Nada mas lejos de mi intención que banalizar el sufrimiento de los parados. Estuve en el paro en la crisis del 82, no había trabajo de nada, te... Seguir leyendo

Me gusta que me llamen por mi nombre: soy Corazón

Laia Galí Sant Gregori

¿Se va a quedar mi hijo sin instituto?

Neus Prats Badalona

Me gustaría compartir mi preocupación, porque parece que la Generalitat de Catalunya no quiere que los jóvenes estudien. ... Seguir leyendo

¿Soy menos importante por no manifestarme públicamente?

Gemma Morales Puig Barcelona

Youtube me ha censurado un vídeo del 1-O: ¿negacionismo?

Xavier Serra Girona

El negacionismo consiste en falsear la realidad para evadir una verdad incómoda. Es un “rechazo a aceptar una realidad empíricamente... Seguir leyendo

Carta a la aldea

Daniel Ezpeleta Pamplona

Como no hay panadería, tomo el coche alemán, siete plazas con espacio para las sillas de ruedas de las abuelas. Debajo de la luna, casi tr... Seguir leyendo

Sobre la X Biennal de Fotografia a Palafrugell

Eulàlia Isabel Rodríguez Torroella de Montgrí

A Palafrugell, a la X Biennal de Fotografia Xavier Miserachs, hi podem veure diverses exposicions de fotografia documental i assistir a un... Seguir leyendo

Catalunya i el finançament que hagués pogut ser

Joan Masdemont Barcelona

Segons el president Pujol, "quan el 1979 vam redactar l'Estatut d'autonomia, CIU i ERC volíem incloure el concert econòmic, però la iniciativa ... Seguir leyendo