"Cardedeu no és un refugi urbà"

Fa uns anys, quan algú venia a viure a Cardedeu des de Barcelona, acostumava a ser gent de barri, dels de veritat, dels que van crear l'esperit d' una Barcelona ara ja desconeguda. Gent catalana, amb arrels, que fugia de la ciutat però no pas de la seva cultura. Gent que volia formar part d’aquest país petit, que comença al cafè del matí del dilluns amb els veïns, i s’estén fins al camp de futbol i al poliesportiu els diumenges.

Ens integràvem a l’entorn: socialment, culturalment, esportivament i, sobretot, humanament. Ara, en canvi, la cosa ha canviat. No és tan una qüestió econòmica com una qüestió d’actitud i, també, de desconnexió cultural. A diferència del que es diu a l'article publicat a EL PERIÓDICO, on cita que entre 700 i 900 persones arriben al poble anualment, pero divaga i generalitza erròniament quan fa esmena de la seva exacta procedencia.

Hi ha dos perfils predominants entre els que venen a viure a Cardedeu: un perfil majoritari que prové de la corona metropolitana de Barcelona, i on el seu principal pensament és: "Aquest poble que nomes conec d' alguna escapada dominical m'és exactament igual que altres que he vist pel Vallès. Al cap i a la fi només busco més tranquil·litat, mes seguretat i una mica mes de verd". Traduït: volen qualitat de vida, però sense implicació ni arrelament. Venen a consumir poble com qui consumeix una escapada rural de cap de setmana. Aquest perfil, si és que troba habitatge, acaba vivint a la zona del Poble Sec o als seus voltants, però difícilment s'els veurà col·laborant a la biblioteca i els seus grups de treball, a la Festa Major o a les activitats esportives.

L’altre perfil es més acomodat, fuig del soroll, dels turistes, dels cotxes i dels problemes d’aparcament de l' Eixample. Venen al Vallès buscant pau i tranquilitat i un poble que tingui cert 'glamour'. Són els que s’instal·len als Dominics o a les actuals escasses urbanitzacions 'amb encant' del voltant del poble. El problema? Que no se n’adonen que, per nosaltres, ells són els nous turistes, només que porten maletes més grans i no marxen el dilluns.

Per la meva part, arribat a Cardedeu i el seu entorn de ben petit, puc dir en veu ben alta que he participat de tot el que fa d’aquest lloc un poble viu i català: des del desaparegut Casino fins a l’actual biblioteca i grups de treball, passant pel mercat i botiguers, que majoritàriament ens tractem pel nostre nom, i els partits de futbol jugats a les lligues regionals, amb la samarreta blanquivermella del poble, que portàvem amb orgull arreu del Vallès.

I entre nosaltres, els familiars i amics que hem crescut aquí, o hi hem fet arrels, compartim un desig molt clar: que el nostre Cardedeu no es perdi en mans de qui només hi veu una postal de cap de setmana. Perquè Cardedeu no és un refugi urbà. És part del teixit viu d’aquest país que estimem, un país que cada dia costa més de reconèixer.

I si no ens mantenim ferms, si no defensem la nostra manera de viure, la nostra llengua, la nostra cultura, el que ens queda de país es convertirà en una franquícia i nosaltres en figurants d’un decorat que ja no ens representa. Com deien els avis, amb aquella saviesa tan poc valorada avui: "De fora vingueren que de casa ens tragueren".

I sí, aquesta frase és extrapolable a Cardedeu, però també al país català sencer, on la substitució no és només demogràfica, sinó política i nacional. I si no hi plantem cara amb orgull no és que ens faran desaparèixer, és que ho farem nosaltres sols, somrient a càmera mentre ens fan una ruta guiada de quelcom que mai volíem arribar a ser.