Atrapats en l'esperança

Què estem esperant quan veiem que els polítics ens utilitzen, sense cap mirament?, què esperem d'ells que ni tan sols faciliten uns pressupostos perquè les famílies més necessitades tinguin una esperança d'ajuda?, quina esperança tenen els aturats de llarga durada, quina esperança sobrevé als pensionistes amb una ínfima pensió?, quina esperança tenim tots els catalans d'augurar una situació de tranquil·litat?, què esperem de tots els que ens polititzen la nostra vida? quina esperança tenim d'aquesta gent que s'ha apuntat a una forma fàcil de tenir un sou a través dels nostres impostos?, quina esperança podem tenir dels nostres bancs que juguen amb els nostres diners, els nostres estalvis?, què esperen per poder arreglar l'esperança dels nostres dependents?; què esperem del nostre sistema de justícia que es reparteixen els nostres polítics? i què esperem de la nostra Constitució que no s'intenta reformar?, quina esperança hi ha en la nostra llei electoral?

Quina esperança podem tenir en les promeses incomplides? Penso que hem acabat amb totes les il·lusions d'un país amb esperances. Certs mitjans de comunicació ens demostren amb les seves notícies, amb els seus avisos, amb els seus relats de les adversitats de cada dia que les nostres esperances les han arxivat tot els poders que dirigeixen aquesta nació, que lluita diàriament per trobar de debò una realitat d'esperances per a tots.

Tinc esperança en què ens diguin de tant en tant que pensen en les persones com una esperança de vida per a tots per igual, com diu l'article 1 de la Constitució, que tots som iguals davant la llei i davant la veritat, però veient com avança tot en aquests dies penso que ens queda poca esperança de veure que aquesta nació i les seves nacionalitats canviïn alguna cosa.