"Mirem sense anar de pressa aquest món convuls..."

En aquest món convuls a vegades la realitat supera la ficció. I quasi sempre, la ficció explica la realitat. Aquells que no coneixen la història estan condemnats a repetir-la, perquè l'esperança és un bon desdejuni, però un molt mal sopar. De tots els animals de la naturalesa, l'home és l'únic que beu sense tenir set, menja sense tenir gana i parla sense tenir res a dir. Nosaltres som allò que fem, no allò que diem que farem, i poc fem.

A pesar de tot, no ens mereixem llàgrimes, perquè qui les mereix mai ens farà plorar, i aquest món ens fa plorar. Malauradament, hi ha bé i hi ha mal, entremig no hi ha res i encara que el mal mai queda sense càstig, a vegades el càstig és secret.

Hem de canviar perquè hem après massa o per haver patit prou. Hem d'acabar, com deia Machado "con la mala gente que camina y va apestando la tierra...". Mirem els altres, no els polítics que, com els bolquers, han de ser canviats amb freqüència, ambdós pel mateix motiu. Mirem sense anar de pressa, com deia Gloria Fuertes.

La gente corre tanto

porque no sabe dónde va,

el que sabe dónde va,

va despacio,

para paladear / el "ir llegando".