"Cal apostar de debò per una indústria cultural rendible i sostenible"

Sembla que arriba una nova era per a la cultura. L’avantprojecte de llei de drets culturals es presenta com la solució a tots els mals: la precarietat, les falses autònomes i els sous congelats. Mentrestant, però, les treballadores del lleure i la cultura continuen assumint responsabilitats no remunerades i patint menysteniment. El text "reconeix el dret a condicions laborals justes" i a "gaudir de la cultura". Fantàstic! Però les bones intencions no paguen el lloguer.

El conveni col·lectiu del sector del lleure educatiu fa anys que permet sous mínims amb moltes responsabilitats. La nova llei sembla promoure canvis, com ja ho van fer projectes anteriors com 'Aquí fem cultura' o 'Cultura 311+', que repeteixen promeses fins a convertir-les en veritats aparentment inqüestionables. Es parla de “reconeixement” per a les treballadores, però quan es reclamen millores salarials, l’Administració s’escuda en el conveni.

Els pressupostos continuen sent irrisoris: centres cívics, monitores, talleristes, dinamitzadores, tècnics i artistes fan miracles per mantenir la qualitat de l’oferta cultural. Es demana paciència fins que la nova llei entri en vigor, com si fos un Messies legislatiu que mai no arriba. Fins i tot el CoNCA (Consell Nacional de la Cultura i de les Arts) alerta de la precarietat estructural del sector. El problema no és de lleis, sinó de fe: creure que un avantprojecte pot convertir la precarietat en dignitat per art de màgia institucional.

Cal apostar de debò per una indústria cultural rendible i sostenible, perquè les treballadores continuen fent cultura amb la convicció que la dignitat no es pot deixar en mans d’humoristes.