Contenido de usuario Este contenido ha sido redactado por un usuario de El Periódico y revisado, antes de publicarse, por la redacción de El Periódico.

"Anar amb les claus entre els dits"

Recurso de llaves de una vivienda. EUROPA PRESS

Recurso de llaves de una vivienda. EUROPA PRESS / EUROPA PRESS

Cada vegada que una dona desapareix, moltes pensem el mateix: “Podria haver estat jo”. És dur escriure-ho, però encara és més dur viure amb aquesta por constant.

Entretodos

Publica una carta del lector

Escribe un 'post' para publicar en la edición impresa y en la web

Des de petites ens han ensenyat i hem après a vigilar. Vigilar com ens vestim, per on passem, amb qui tornem a casa o a quina hora agafem el transport públic. Compartim ubicacions amb amigues, enviem un missatge quan arribem, fingim trucades pel carrer i portem les claus entre els dits quan tornem soles de nit. Tot això, ja s’ha convertit en costum, és el nostre dia a dia.

Quan es parla de violència masclista, sovint només es pensa en els casos més extrems. Però la realitat comença molt abans: en el control, en els comentaris humiliants, en la por, en la sensació constant d’inseguretat. No és normal haver de créixer assumint que hem d’estar alerta sempre.

El problema no és que les dones tinguem por, el problema és que encara hi ha motius per tenir-ne.

Participaciones de loslectores

Másdebates