El Periódico

La aportación de los lectores

Publica una carta del lector

Alzhéimer: Entre runes constants de records viscuts

FERRAN NADEU

Una anciana, en una residencia de la Barceloneta.

C. M.Lloret de Mar

¿Qué opinas del tema de discusión? ¿Qué te parece la aportación de este usuario? Envía tu opinión para participar en el debate.

Jueves, 22 de septiembre del 2016 - 09:01 h

“¡Hola, Soledad! ¡Cásate conmigo!”. “¡Quiero una magdalena! ¡Cásate conmigo! ¡Hola, Soledad!”. Aquestes frases em porten records de l'Alberto, usuari d'una residència per a gent gran i persones amb demència on vaig treballar com a auxiliar d’infermeria, especialitzada i titulada en Dementia Care Mapping (Nivell Bàsic) per la universitat de Bradford, a través de la Fundació Alzheimer Catalunya.

Parlo de l'Alberto però podria parlar d'un munt de persones més a les que vaig atendre. Vivim en una societat que va a gran velocitat, on les xarxes de relacions familiars s'han fet cada vegada més disperses, les estructures de la família més complexes. Cada vegada la canviant demografia fa que hi hagi menys joves i més persones d'edat avançada. Les famílies amb malalts d'Alzheimer cerquen desesperadament poder alliberar-se d'una situació que de vegades els supera i els fa sentir preocupació i un xic de culpa.

El primer que em plantejava sempre quan començava el meu torn era el següent: Què és la persona? La resposta va més enllà de la definició d'un estatus atorgat a un ésser humà per d'altres, en el context de les relacions i de l'ésser social. La definició de ‘persona’ implica reconeixement, respecte i confiança. Som una persona a través dels altres. Abans de trucar a la porta de l'Alberto, pensava com podria retallar la distancia entre 'ell' i 'jo'. La manera de fer-ho era donar-li importància a la seva gran 'p' de persona i no a la seva 'a' d'Alzheimer. Era intentar restablir-lo, que sentís que se'l necessitava i valorava. Fer-li abraçades, donar-li seguretat, suport i una importància a qui era ara. Valorant l'esforç que feia per poder engegar el dia.

Era primordial que tingués en compte la seva motxilla de vida, les seves vivències, el seu passat i el seu present, encara que ell em rebés amb aquelles quatre frases. Jo havia d'‘empoderar-lo’. Havia de prendre en consideració les seves necessitats, exprimir-me per entendre'l, per no ignorar ni treure valor a les seves emocions, fossin negatives o positives. Era primordial visualitzar el seu món interior en aquell precís moment del dia i ser respectuosa i cordial.

Una boira i una semiobscuritat l'envoltava. Deambulava, no sabia on era. Si era de dia o de nit. Si era hivern o primavera. Caminava a batzegades darrera meu demanant-me matrimoni, una profunda por i confusió l'atrapaven i buscava desesperadament fugir amb la Soledad. El seu món interior era a dies un caos i a dies runes constants de records d'un passat viscut. Jo havia de ser capaç d'aportar a l'Alberto calidesa, suport, un ritme adequat, respecte, acceptació, reafirmació, reconeixement, autenticitat, validesa, capacitat, col·laboració, identificació, inclusió, integració, diversió i ocupació.

La persona es deteriora encara més quan les necessitats i els drets individuals no són presos en consideració. Acceptava l'Alberto i els meus altres usuaris amb alzhéimer de forma incondicional, generosa i comprensiva: l'amor és al centre com a necessitat principal, qui estima no espera res a canvi. Jo no podia escatimar cap esforç per donar-li i donar-los allò que necessitaven per sobreviure. A ells, a mesura que es tornen emocionals i menys cognitius, el que veritablement els hi arriba i els hi queda és la manera com els hi parlem i no el que els hi diem, ja que al cap de dos minuts potser no ho recordaran. Com a qualsevol altre persona sana, el somriure, les rialles, el tacte, la pell és el que realment connecta. L'empatia cura. Si mirem les necessitats de les persones, molts de nosaltres reconeixerem com les podem atendre i ajudar a mantenir la persona.

Et vaig estimar, Alberto, i allà on siguis espero que la Soledad hagi acceptat la teva petició de matrimoni. Segur que sí.

Participaciones de los lectores

¿Dónde quedaron las charlas del café con el amigo?

Sandra Gutiérrez Planas Santa Margarida i Els Monjos

Escribo esta carta con la intención de provocar un efecto de reflexión en todos aquellos que tengan a bien leer la misma, pues hay algo que me atormenta en los últim... Seguir leyendo

¿Es natural seguir una moda?

Jordi Guasch i Olivé Gavà

Es común criticar a todos aquellos que siguen las modas porque se les considera el fruto de una sociedad consumista&... Seguir leyendo

La campaña electoral más sucia de la historia

José Manuel Fernández Arroyo Barcelona

"Miserables, intolerables, repugnantes, vomitivas" han sido las palabras del candidato del PP por Huelva, Juan José Cortés, con las que acusó hace unos días a Pedro ... Seguir leyendo

Cuando Álvarez de Toledo nos toma por ignorantes acerca de Junqueras y Jordi Sánchez

Ramón Antolín Querol

Leí hace unos días unas declaraciones de la Sra. Álvarez de Toledo en las que dice literalmente: "¿Por qué se aceptan ruedas ... Seguir leyendo

Líderes políticos: de los hombres de Estado al patio de colegio

Donata Sanchez Castelldefels

Apreciado señor Laborda: Leyendo su grito al cielo en forma de ... Seguir leyendo

La incertesa i ansietat constant de l'estudiant

Rebeca Esteve Girona

Tinc 26 anys i em trobo a la part final dels meus estudis de grau. No trigo tant a acabar la carrera perquè sigui una mandrosa. Abans he estudi... Seguir leyendo

Elecciones: la volatilidad del voto está al nivel del desencanto de la gente

Ricardo Solano Sentmenat

Hoy en día creemos que el tema de las elecciones es como descubrir la sopa de ajo o creer que las encuestas nos... Seguir leyendo

Donaciones millonarias en Notre Dame: no quedar mal ante la opinión pública

Joaquim Montoliu Martínez Sabadell

A la consternación producida al ver la catedral de Notre Dame de París ardiendo, se une el estupor al oír las reacciones de algunos de los... Seguir leyendo

Edimburg, un exemple d'integrar el turisme a la vida de la ciutat

Eulàlia Isabel Rodríguez Pitarque Torroella de Montgrí

De visita a la ciutat escocesa d'Edimburg, he pogut gaudir de les visites gratuïtes que ofereixen guies que fan... Seguir leyendo