El Periódico

La aportación de los lectores

Publica una carta del lector

Alzhéimer: Entre runes constants de records viscuts

FERRAN NADEU

Una anciana, en una residencia de la Barceloneta.

C. M.Lloret de Mar

¿Qué opinas del tema de discusión? ¿Qué te parece la aportación de este usuario? Envía tu opinión para participar en el debate.

Jueves, 22 de septiembre del 2016 - 09:01 h

“¡Hola, Soledad! ¡Cásate conmigo!”. “¡Quiero una magdalena! ¡Cásate conmigo! ¡Hola, Soledad!”. Aquestes frases em porten records de l'Alberto, usuari d'una residència per a gent gran i persones amb demència on vaig treballar com a auxiliar d’infermeria, especialitzada i titulada en Dementia Care Mapping (Nivell Bàsic) per la universitat de Bradford, a través de la Fundació Alzheimer Catalunya.

Parlo de l'Alberto però podria parlar d'un munt de persones més a les que vaig atendre. Vivim en una societat que va a gran velocitat, on les xarxes de relacions familiars s'han fet cada vegada més disperses, les estructures de la família més complexes. Cada vegada la canviant demografia fa que hi hagi menys joves i més persones d'edat avançada. Les famílies amb malalts d'Alzheimer cerquen desesperadament poder alliberar-se d'una situació que de vegades els supera i els fa sentir preocupació i un xic de culpa.

El primer que em plantejava sempre quan començava el meu torn era el següent: Què és la persona? La resposta va més enllà de la definició d'un estatus atorgat a un ésser humà per d'altres, en el context de les relacions i de l'ésser social. La definició de ‘persona’ implica reconeixement, respecte i confiança. Som una persona a través dels altres. Abans de trucar a la porta de l'Alberto, pensava com podria retallar la distancia entre 'ell' i 'jo'. La manera de fer-ho era donar-li importància a la seva gran 'p' de persona i no a la seva 'a' d'Alzheimer. Era intentar restablir-lo, que sentís que se'l necessitava i valorava. Fer-li abraçades, donar-li seguretat, suport i una importància a qui era ara. Valorant l'esforç que feia per poder engegar el dia.

Era primordial que tingués en compte la seva motxilla de vida, les seves vivències, el seu passat i el seu present, encara que ell em rebés amb aquelles quatre frases. Jo havia d'‘empoderar-lo’. Havia de prendre en consideració les seves necessitats, exprimir-me per entendre'l, per no ignorar ni treure valor a les seves emocions, fossin negatives o positives. Era primordial visualitzar el seu món interior en aquell precís moment del dia i ser respectuosa i cordial.

Una boira i una semiobscuritat l'envoltava. Deambulava, no sabia on era. Si era de dia o de nit. Si era hivern o primavera. Caminava a batzegades darrera meu demanant-me matrimoni, una profunda por i confusió l'atrapaven i buscava desesperadament fugir amb la Soledad. El seu món interior era a dies un caos i a dies runes constants de records d'un passat viscut. Jo havia de ser capaç d'aportar a l'Alberto calidesa, suport, un ritme adequat, respecte, acceptació, reafirmació, reconeixement, autenticitat, validesa, capacitat, col·laboració, identificació, inclusió, integració, diversió i ocupació.

La persona es deteriora encara més quan les necessitats i els drets individuals no són presos en consideració. Acceptava l'Alberto i els meus altres usuaris amb alzhéimer de forma incondicional, generosa i comprensiva: l'amor és al centre com a necessitat principal, qui estima no espera res a canvi. Jo no podia escatimar cap esforç per donar-li i donar-los allò que necessitaven per sobreviure. A ells, a mesura que es tornen emocionals i menys cognitius, el que veritablement els hi arriba i els hi queda és la manera com els hi parlem i no el que els hi diem, ja que al cap de dos minuts potser no ho recordaran. Com a qualsevol altre persona sana, el somriure, les rialles, el tacte, la pell és el que realment connecta. L'empatia cura. Si mirem les necessitats de les persones, molts de nosaltres reconeixerem com les podem atendre i ajudar a mantenir la persona.

Et vaig estimar, Alberto, i allà on siguis espero que la Soledad hagi acceptat la teva petició de matrimoni. Segur que sí.

Participaciones de los lectores

¿Tienen los políticos capacidad para gobernar?

Joan Sada Vidal Barcelona

La necrópolis del Born

Lluc Pedrero Barcelona

Cualquier turista puede pensar que la historia es una sierra mecánica monstruosa, así lo parece en el yacimiento arqueológico del Born, con las... Seguir leyendo

Asombrado por el artículo '¿Detención por no comparecer?'

Francisco Mercader Rubio Barcelona

Esta carta va referida al artículo ... Seguir leyendo

La guerra de màsters i tesis

Francesc Buixeda Santa Pau

Aquests dies s'ha obert la caixa dels trons, com a conseqüència de la formació de la classe política. Tot comença amb el cas Cifuentes, va segu... Seguir leyendo

Gràcies a 'Nit de poetes'

Xavier Serra Girona

El passat 14 de setembre vaig assistir al 25è aniversari de 'Nit de Poetes', una trobada encisadora a Girona que s’ha vingut celebrant en diferents indrets i q... Seguir leyendo