Contenido de usuario Este contenido ha sido redactado por un usuario de El Periódico y revisado, antes de publicarse, por la redacción de El Periódico.

Alzhéimer: Entre runes constants de records viscuts

Una anciana, en una residencia de la Barceloneta.

Una anciana, en una residencia de la Barceloneta. / FERRAN NADEU

Cristina Martínez Granel

“¡Hola, Soledad! ¡Cásate conmigo!”. “¡Quiero una magdalena! ¡Cásate conmigo! ¡Hola, Soledad!”. Aquestes frases em porten records de l'Alberto, usuari d'una residència per a gent gran i persones amb demència on vaig treballar com a auxiliar d’infermeria, especialitzada i titulada en Dementia Care Mapping (Nivell Bàsic) per la universitat de Bradford, a través de la Fundació Alzheimer Catalunya.

Entretodos

Publica una carta del lector

Escribe un 'post' para publicar en la edición impresa y en la web

Parlo de l'Alberto però podria parlar d'un munt de persones més a les que vaig atendre. Vivim en una societat que va a gran velocitat, on les xarxes de relacions familiars s'han fet cada vegada més disperses, les estructures de la família més complexes. Cada vegada la canviant demografia fa que hi hagi menys joves i més persones d'edat avançada. Les famílies amb malalts d'Alzheimer cerquen desesperadament poder alliberar-se d'una situació que de vegades els supera i els fa sentir preocupació i un xic de culpa.

El primer que em plantejava sempre quan començava el meu torn era el següent: Què és la persona? La resposta va més enllà de la definició d'un estatus atorgat a un ésser humà per d'altres, en el context de les relacions i de l'ésser social. La definició de ‘persona’ implica reconeixement, respecte i confiança. Som una persona a través dels altres. Abans de trucar a la porta de l'Alberto, pensava com podria retallar la distancia entre 'ell' i 'jo'. La manera de fer-ho era donar-li importància a la seva gran 'p' de persona i no a la seva 'a' d'Alzheimer. Era intentar restablir-lo, que sentís que se'l necessitava i valorava. Fer-li abraçades, donar-li seguretat, suport i una importància a qui era ara. Valorant l'esforç que feia per poder engegar el dia.

Era primordial que tingués en compte la seva motxilla de vida, les seves vivències, el seu passat i el seu present, encara que ell em rebés amb aquelles quatre frases. Jo havia d'‘empoderar-lo’. Havia de prendre en consideració les seves necessitats, exprimir-me per entendre'l, per no ignorar ni treure valor a les seves emocions, fossin negatives o positives. Era primordial visualitzar el seu món interior en aquell precís moment del dia i ser respectuosa i cordial.

Una boira i una semiobscuritat l'envoltava. Deambulava, no sabia on era. Si era de dia o de nit. Si era hivern o primavera. Caminava a batzegades darrera meu demanant-me matrimoni, una profunda por i confusió l'atrapaven i buscava desesperadament fugir amb la Soledad. El seu món interior era a dies un caos i a dies runes constants de records d'un passat viscut. Jo havia de ser capaç d'aportar a l'Alberto calidesa, suport, un ritme adequat, respecte, acceptació, reafirmació, reconeixement, autenticitat, validesa, capacitat, col·laboració, identificació, inclusió, integració, diversió i ocupació.

La persona es deteriora encara més quan les necessitats i els drets individuals no són presos en consideració. Acceptava l'Alberto i els meus altres usuaris amb alzhéimer de forma incondicional, generosa i comprensiva: l'amor és al centre com a necessitat principal, qui estima no espera res a canvi. Jo no podia escatimar cap esforç per donar-li i donar-los allò que necessitaven per sobreviure. A ells, a mesura que es tornen emocionals i menys cognitius, el que veritablement els hi arriba i els hi queda és la manera com els hi parlem i no el que els hi diem, ja que al cap de dos minuts potser no ho recordaran. Com a qualsevol altre persona sana, el somriure, les rialles, el tacte, la pell és el que realment connecta. L'empatia cura. Si mirem les necessitats de les persones, molts de nosaltres reconeixerem com les podem atendre i ajudar a mantenir la persona.

Et vaig estimar, Alberto, i allà on siguis espero que la Soledad hagi acceptat la teva petició de matrimoni. Segur que sí.

Participaciones de loslectores

Másdebates