"Al nostre territori la llengua comuna pactada és el català"

Els meus avis van arribar a Catalunya procedents de sengles poblets de l'Aragó a principis del segle passat. Eren joves, es van establir a Barcelona i allà hi van tenir el seu fill, el meu pare.

Van aprendre la llengua tan aviat com van poder i l'utilitzaven quan calia, però ells tres es comunicaven en castellà. Fill de la ciutat, el meu pare parlava amb els seus amics en català i amb llur família en castellà.

Quan ja adult va ser pare, els meus avis es dirigien a la nova família en català mentre seguien entenent-se en castellà entre ells. Mai cap problema.

Durant anys m'he dedicat a oferir eines als nens nouvinguts per tal que es poguessin relacionar, com més aviat millor, amb la gent d'aquí.Hem intentat posar-los-ho fàcil i incorporar-los a la nostra societat amb tots els drets.

El català és la llengua pròpia de Catalunya i per tant els hem ajudat a entendre'ns i a expressar-s'hi. Si els haguéssim negat aquest dret, els hauríem bandejat i els hauríem perjudicat.

És cert que la societat ha variat amb el temps en molts aspectes i que ni que volguéssim podríem atendre la gran quantitat de persones de diferents indrets que constitueixen el capital humà del nostre país en la seva llengua vernacla.

Per mantenir la cohesió social, un territori sota una mateixa Administració ha de compartir alguns elements culturals, alguns coneixements.

"Sense aquestes coses compartides no hi ha cohesió social en un mateix territori i al màxim que podem aspirar és a la convivència basada en la ignorància mútua". Així expressa les seves reflexions Vicenç Villatoro en un interessant assaig sobre cohesió social i responsabilitat cívica, titulat Elogi de la plaça.

En un univers metafòric, Villatoro parla d'una "plaça virtual" com del lloc on ens trobem tots fora de les nostres llars i evidencia la necessitat d'unes pautes comunes per tal de poder-nos entendre; entre les quals hi ha la llengua. Al nostre territori la llengua comuna pactada és el català.