Agur, ETA

Delicat el tema, ple d'hipersensibilitats i rancúnies per totes bandes, com no pot ser d'una altra manera. ETA demana perdó, però no un perdó generalitzat, a tots per igual, sinó sobretot a qui ells consideren objectius erronis o potser col·laterals en la seva bogeria desenfrenada.

Sempre he pensat que ETA, o millor dit, una part d'ella, es va equivocar quan no es va dissoldre al cent per cent després de les primeres eleccions del 77, malgrat que aquestes portessin diverses motxilles posfranquistes de les quals, en aquell moment, era impossible desempallegar-se, però donades les circumstàncies dels anteriors 40 anys i la situació socio política del moment no donava per a gaires opcions més, i encara gràcies.

Tot el que va venir després va ser un error de càlcul que ha acabat amb l'esclafament més absolut en tots els sentits de la suposada lluita armada per a assolir el seu objectiu, cosa que, fins ben entrats els anys 90, l'Estat espanyol no va començar a tenir controlat, gràcies a la col·laboració francesa i a les més que probables col·laboracions d'altres serveis secrets occidentals, en compensació pels posicionaments del diferents Governs espanyols en els creixents problemes que altres formes de terrorisme començaven a donar a nivell global.

Davant d'això, ETA va anar perdent capacitat operativa i tota mena de suport en el sentit de continuar sent tractada com una organització de 'lluita armada per a assolir la llibertat del seu poble'. El punt de mira se'ls hi va desviar per complert i entraren en una fugida cap endavant, com si fossin una banda de gàngsters desesperats, el destí dels quals està escrit abans que acabi la pel·lícula.

Dit tot això, però, jo sí que crec que no totes les víctimes van ser iguals, tot i que sí condemnables, però potser cauríem en un cert grau d'hipocresia si no es recordessin les morts del comissari Manzanas o la de Carrero, molt celebrades en el seu moment per tothom que no era afí a la dictadura i que ara sembla que no ho vulguin reconèixer, com vils van ser els assassinats de Lasa i Zabala, l'atemptat d'Hipercor o el de la caserna de Vic.

No, no totes les accions violentes van ser objectivament iguals, encara que no ens agradi reconèixer-ho o no quedi políticament correcte, perquè històricament s'emmarquen en contexts diferents de l'activitat d'ETA. Tot el demés és omplir-se la boca amb demagògia populista.