El impacto que Stephen Hawking causó en nuestro universo

Fragmento de "Univers Hawking. Idees genials i siderals" de Rüdiger Vaas, con ilustraciones de Gunther Schulz (Cossetània Edicions, 2018).

Selección a cargo de Valentina Raffio.

Lea aquí los otros Avances de Ciencia

[Texto original disponible en catalán]

UNIVERS HAWKING

Stephen Hawking, el científic contemporani més famós, no es va arronsar mai davant les grans preguntes i va ser un dels pocs que ens va acostar a les respostes. En realitat, fins i tot va descobrir algunes claus per comprendre més a fons la natura (com vol representar la il·lustració de la coberta del llibre).

A les acaballes dels anys seixanta les seves investigacions ja van cridar l’atenció en els cercles especialitzats i a mitjan anys setanta van començar a causar sensació. D’ençà que el seu llibre Història del temps es va convertir en un èxit de vendes l’any 1988, també va ser conegut per milions de lectors. Amb nombroses publicacions divulgatives, va sostenir el seu èxit fins a la seva mort, el 14 de març de 2018.

Això representa un mèrit incommensurable tenint en compte el seu tràgic destí, i és que el 1963, poc després de complir vint-i-un anys, els metges de Hawking li van pronosticar pocs anys de vida: li havien diagnosticat esclerosi lateral amiotròfica (ELA). Aquesta afecció terrible mata de mica en mica els nervis musculars i acaba provocant una paràlisi total. Malgrat tot, Hawking va aconseguir acabar la carrera, doctorar-se i dedicar-se a la investigació punta.

"Malgrat tot, Hawking va aconseguir acabar la carrera, doctorar-se i dedicar-se a la investigació "

Rüdiger Vaas

— Cargo del autor de la cita

L’any 1979, quan ja feia temps que es trobava encadenat a una cadira de rodes, va obtenir la prestigiosa càtedra lucasiana de la Universitat de Cambridge, que tres-cents anys abans havia tingut Isaac Newton.

Per culpa d’una traqueotomia, des del 1985 Hawking només es podia fer entendre per mitjà d’un sintetitzador de veu. Se’n servia amb els últims gestos voluntaris de què era capaç, els de la galta dreta, amb què introduïa paraules al programa laboriosament, una per una, en el millor dels casos dues o tres per minut.

Amb aquest destí tràgic, Hawking encaixava perfectament en el clixé d’una ment genial atrapada en un cos immòbil, d’un geni que intentava traspassar els límits del coneixement. La seva recerca s’encaminava cap als temes més abstractes, llunyans i complicats de tots: els forats negres, el Big Bang, els viatges en el temps, la teoria de la relativitat, la física quàntica i la cerca d’una fórmula que expliqués totes les partícules i forces. No és casual que fos una estrella medià- tica! Hawking mateix ho veia així: 

"Estic convençut que la meva discapacitat ha contribuït a fer-me famós. A la gent li fascina el contrast entre les meves forces físiques, tan limitades, i la immensitat de l’univers que investigo. Soc l’arquetip del geni impedit. Tanmateix, es pot dubtar que jo sigui cap geni".

La combinació de grandesa cosmològica i greu malaltia va convertir Hawking en una mena d’heroi de pel·lícula. El 2004 es va estrenar un film televisiu sobre la seva joventut, fins que va presentar la tesi doctoral. El 2014 va arribar als cinemes una pel·lícula que va fer merèixer un Oscar a Eddie Redmayne, que feia de Hawking. I ja el 1991 s’havia vist als cinemes un documental sobre les seves recerques en què s’entrevistaven molts dels seus companys. A més, cal tenir en compte els nombrosos documentals televisius fets per, amb o sobre Hawking.

Hawking també va esdevenir una icona de la cultura popular: va fer cameos a les sèries Star Trek: La Nova Generació i The Big Bang Theory i va aparèixer als dibuixos animats Els Simpson i Futurama. La seva veu sintetitzada es pot sentir al tema “Keep talking” de Pink Floyd i fins i tot hi ha una figura de Lego de Hawking!

"Hawking també va esdevenir una icona de la cultura popular: va fer cameos a les sèries Star Trek: La Nova Generació i The Big Bang Theory i va aparèixer als dibuixos animats Els Simpson i Futurama"

Rüdiger Vaas

— Cargo del autor de la cita

Quan li van diagnosticar ELA, mai no hauria somiat que arribaria a escriure una autobiografia amb setanta-un anys. Però ara, com abans, cada dia que passa bat un rècord mèdic més, cosa que de ben segur no es deu només a la seva voluntat de viure, sinó també al seu humor i a la bona assistència mèdica.

Al final d’octubre del 2009 Hawking es va retirar. Havia tingut el càrrec trenta anys, cosa que ningú no hauria dit quan el va assumir. I al gener del 2017 va celebrar el seu setanta-cinquè aniversari. En cap cas, però, es pot dir que es jubilés. Hawking tenia una gran família: tres fills i tres nets (amb la seva filla Lucy va escriure cinc llibres infantils). Quan la salut li ho permetia, pronunciava conferències i participava en programes de ràdio i televisió. El 2010 va acceptar ser catedràtic convidat al canadenc Institut Perimeter de Física Teòrica. Però sobretot continuava investigant amb els seus col·legues i els darrers anys va presentar diverses publicacions sobre qüestions cosmològiques ben complicades, com els forats negres, que encara avui són un misteri.

Aquest llibre … explica l’obra de Stephen Hawking i les seves últimes recerques, incloent-hi algunes descobertes que Hawking encara no havia exposat a les seves obres divulgatives. Tot això es fa, en la mesura del possible, sense exigir coneixements previs i, sempre que es pugui, amb alguna picada d’ullet (qui vulgui conèixer millor les seves descobertes, els debats actuals sobre les investigacions punta o altres punts de vista trobarà el que busca en altres obres sobre l’autor…, o entre les publicacions de Hawking mateix). Aquest llibre se centra en les troballes i especulacions científiques de Hawking, sense deixar de banda els seus errors. Moltes obres no les va escriure tot sol;  sense contrincants i col·legues no es pot fer ciència i la competència crítica també anima el negoci. Tot i així, sovint és amb les idees creatives, la perseverança i la intel·ligència d’individus concrets que s’assoleixen fites decisives. La feina de Hawking també en dona fe.

"Aquest llibre … explica l’obra de Stephen Hawking i les seves últimes recerques, incloent-hi algunes descobertes que Hawking encara no havia exposat a les seves obres divulgatives"

Rüdiger Vaas

— Cargo del autor de la cita

Les pàgines que segueixen tracten primer de l’estructura i l’evolució del nostre univers (pàg. 12 i seg.). L’espai sideral ja fa 13,8 miliards d’anys que s’expandeix, cosa que apunta a un fet extraordinari en el passat (o potser al començament del temps i tot): el Big Bang. La llum d’aquella bola de foc encara brilla per l’espai sideral (pàg. 34 i seg.). Com van demostrar Hawking i els seus col·legues, les lleis de la natura que coneixem no devien tenir cap validesa en produir-se aquella estranya singularitat (pàg. 20 i seg.). Però Hawking no podia ignorar aquest gran interrogant al principi dels temps: calia explicar-lo amb una teoria més bona. I, efectivament, va trobar una via per espiar entre el vel que cobria aquest gran misteri (pàg. 26 i seg.). En fer-ho, tanmateix, es plantegen qüestions filosòfiques profundes sobre el temps, el no-res i l’infinit. Potser el temps va començar amb el Big Bang. O potser el Big Bang no va ser pas el començament de tot, sinó la transició des d’un univers desconegut amb un temps de sentit invers i que, des del nostre punt de vista, es va col·lapsar (pàg. 32 i seg.).

La distinció entre present, passat i futur no és òbvia i permeté a Hawking discutir la possibilitat estrafolària de viatjar en el temps (pàg. 101 i seg.), un temps imaginari (pàg. 28 i seg.) i un temps invertit en un futur llunyà (pàg. 32 i seg.). En els forats negres, per contra, aquells abismes còsmics sota l’encanteri irresistible de la gravetat, no només sembla que tot hi desaparegui per sempre més, sinó també que s’hi acabi el temps (pàg. 46 i seg.). Amb tot, és possible que existeixin túnels estranys a través de l’espaitemps, portals irisats vers altres universos o potser bucles explosius cap al passat que amenacen de fer miques l’estructura de causa-efecte (pàg. 97 i seg.). La descoberta de Hawking que els forats negres tampoc no són negres del tot, sinó que a la llarga es dissipen (pàg. 66 i seg.) també va provocar un gran desori: perquè si és cert que els forats negres poden destruir informació física de manera irrevocable, aleshores, curiosament, podrien aparèixer ossos formiguers de color rosa dins un forn i posar-se a ballar una polca animada (pàg. 76 i seg.). Al capdavall, o potser primer de tot, cal preguntar-se per la veracitat de les afirmacions científiques, per una explicació de l’univers així com la naturalesa de la realitat i, més enllà encara, per un creador diví i pel sentit del món (pàg. 115 i seg.).  

"Hawking no va tenir, tot sigui dit, una existència exclusivament intel·lectual o apartada del món. Tot al contrari: viatjava un munt, assistia a conferències científiques i, de tant en tant, el convidaven a fer d’orador en grans esdeveniments"

Rüdiger Vaas

— Cargo del autor de la cita

Hawking no va tenir, tot sigui dit, una existència exclusivament intel·lectual o apartada del món. Tot al contrari: viatjava un munt, assistia a conferències científiques i, de tant en tant, el convidaven a fer d’orador en grans esdeveniments. També el preocupava molt el futur de la humanitat i intentava intervenir-hi amb els seus mitjans humils. Però també sabia gaudir dels plaers de la vida. El 2010 va resumir així la seva concepció de la vida:

"Aquests són els consells més importants que he donat als meus fills per fer camí: primer, no oblideu alçar la vista als estels en lloc de mirar-vos els peus; segon, mai no desistiu de la vostra feina, perquè us dona un sentit sense el qual la vida és buida; tercer, si teniu la sort de trobar l’amor, tingueu present que no sovinteja i no el deixeu escapar".

EL MISTERI DEL BIG BANG

"Vivim en un món increïble. Voldríem entendre el que percebem al nostre voltant i ens preguntem: com funciona l’univers?, quin és el lloc que ens hi correspon?, d’on venim i cap on anem?, per què és com és i no d’una altra manera?" 

L’univers és tot el que coneixem… i més i tot. És inimaginablement gran, més gran del que es pot observar amb els millors telescopis astronòmics. Potser fins i tot infinit, ningú no ho sap. Però l’univers no existeix des de sempre. Va tenir un començament. Tot el que hi ha dins seu ha tingut un començament. Cada estel, cada planeta, cada àtom. Tot el món visible, així com l’invisible, es va desenvolupar a partir d’un estadi extremadament calent i dens. Fruit de l’atzar i la necessitat. D’acord amb lleis que, en bona mesura, els científics ja han descobert. I que poden comprendre mitjançant magnituds impressionants: des de menys de 0,000000000000001 mil·límetres fins a més de 100.000.000.000.000.000.000.000 quilò- metres.

Què ens hauria de sorprendre més: l’abast gegantí de les explicacions de la física o la profunditat encara insondable de la matèria i l’espai còsmic? O l’audàcia intel·lectual, la tenacitat i la brillantor d’investigadors com Stephen Hawking?