El triple èxit d'EL PERIÓDICO en català

Fa 5.000 dies va aparèixer el primer número d'EL PERIÓDICO en català. Mentre uns quants es dedicaven a arrufar el nas, amb l'argument que no era un diari "pensat en català", l'edició en català del diari va causar una revolució. Un estudi fet per la Societat Catalana de Comunicació ho va dir ben clar: l'edició en català d'EL PERIÓDICO (i, en molta menor mesura, la del diariSegre) va canviar "totalment" el mapa lingüístic de la premsa a Catalunya. De la nit al dia, els exemplars de diaris en català es van doblar i la premsa en català va entrar en unes vies de normalitat que li havien estat esquives durant tota una generació.

Una pregunta interessant és per què en 20 anys de democràcia tots els diaris "pensats en català" sumats no van aconseguir ni tan sols igualar el nombre d'exemplars assolits per EL PERIÓDICO en català en el seu primer any de funcionament. La resposta podria tenir a veure amb una segona revolució desencadenada el 28 d'octubre de 1997. L'edició en català va permetre la cristal·lització d'un model lingüístic per a la premsa escrita postulat teòricament i aplicat parcialment però que mai havia tingut a la seva disposició una plataforma com EL PERIÓDICO. Es tractava, simplement, d'acostar el llenguatge periodístic als usos lingüístics del públic, encara que això comportés saltar-se normes establertes per l'Institut d'Estudis Catalans.

CRÍTICA A L'IEC

Tirant pel dret davant d'un Institut inoperant, el diari va posar el català en línia amb llengües molt reputades del planeta, on l'estàndard l'estableixen els agents lingüístics (començant pels mitjans de comunicació) i no pas quatre acadèmics designats a dit, que no reten comptes a ningú i que a sobre ocupen càrrecs vitalicis. (Potser per això mateix els membres de la nostra Secció Filològica es dediquen a deliberar amb tanta calma. L'any 1995, quan es va presentar la primera edició del Diccionari de l'Institut, se'ns va prometre que tindríem la Gramàtica al cap de tres anys. La qüestió és que n'han passat 13 més i encara l'esperem.)

Doncs bé, aquest model, blasmat fins a la sacietat pels nostres arrufadors de nas, potser explica una part de l'explosió quantitativa que hem dit: a l'hora de crear lectors en català, la clau no és si un diari està pensat en català o en castellà, sinó el model de català que ofereix a l'usuari final. (En tot cas, una prova darrera de l'èxit del model és que l'últim diari "pensat en català" nascut a la ciutat de Barcelonaperiodiquejaclarament des del punt de vista lingüístic.)

En vista d'aquests èxits, no és estrany que l'experiència hagi atret l'atenció internacional. La seu del diari s'ha convertit en un lloc de pelegrinatge habitual per als comissaris europeus de multilingüisme. Quan el 2007 el comissari Leonard Orban va visitar Barcelona, un dels moments àlgids va ser la visita a EL PERIÓDICO. A Barcelona, tothom li va etzibar la típica pregunta de com és que el català no és una llengua oficial de les institucions europees. Però Orban no havia vingut a dir-nos què podia fer la UE pel català, sinó a esbrinar què podíem fer nosaltres per la UE, i en aquest punt, per a qualsevol responsable europeu de multilingüisme l'experiència d'un diari que surt cada dia en dues llengües igualment comprensibles i és llegit per milers de persones que poden triar amb tota llibertat l'edició que prefereixen és una experiència d'allò més llaminera.

En resum: EL PERIÓDICO és com el gat de Deng Xiao Ping. El que importa no és si un diari en català està "pensat en català" o en una altra llengua, sinó que creï lectors en català i consolidi models lingüístics atractius. Si a més és objecte d'interès i admiració internacional, oli en un llum. Felicitats pels primers 5.000 números i pels 5.000 següents.