I la funció creà l'òrgan (o com a mínim l'estil)

L'autor, reconegut especialista en el camp dels registres del català, parla de l'ús d'aquestes variants a la premsa i a EL PERIÓDICO

I la funció creà l'òrgan (o com a mínim l'estil)_MEDIA_1

I la funció creà l'òrgan (o com a mínim l'estil)_MEDIA_1

Lluís Payrató

Por qué confiar en El PeriódicoPor qué confiar en El Periódico Por qué confiar en El Periódico

En un país en què el català sovint s'ha confós (i encara es confon) amb elbon català (o el catalàcorrecte,ogenuí, opur,etc.), l'aparició d'un mitjà de comunicació que fa servir una nova varietat de la llengua, sigui quina sigui, ésindefectiblement(quin tros de paraula!) positiu. I punt. Després, això sí, calen algunes explicacions... i amb molt de gust. Per començar, a tall de comparació, és si fa no fa com allò d'aquella coneguda actriu (el sabeu, aquell?), que quan era bona, era bona, però que quan era dolenta... era molt millor! Sí, en efecte, no hi ha res com ser boper se,però si la comparació és possible, si el contrast resulta inevitable, encara esdevé millor. El català bo (imaginem d'entrada que és una hipòtesi de partida) també és boper se,però si a més a més està diversificat, encara es torna millor: molt millor per a tots i per a la llengua. Una llengua potent i poderosa (normal?) és una llengua diversificada, amb una variació funcional i estilística (ara no calen pas matisos) visible no solament als ulls de l'analista: hauria de ser una variació que fos conscient en boca i orelles de parlants i de lectors corrents.

El català no és diferent només segons el lloc geogràfic on es parla (que és el que pensa molta gent); és diferent segons el lloc (contextual) on es fa servir, i suposo que convindrem que s'ha d'utilitzar tant com sigui possible, en tants contextos com calgui i es pugui, i amb tants estils com qui el fa servir cregui convenient: al capdavall, al darrere d'una llengua, d'una parla, sempre hi ha una persona, un estil (dit sigui com si fos un anunci...). Només el purista profund i el mestretites superficial no entenen que una llengua

-i les seves varietats- es puguin i s'hagin de valorar sovint amb criteris altres que el de la correcció (i per això algú ja ha argumentat amb raó que el purisme extrem no fa gaires favors a les llengües minoritzades i a la seva promoció).

SUMA DE VARIETATS

Que els dolents de les novel·les o pel·lícules -o qui sigui, fins i tot els bons- parlin com escriuen els gramàtics, només agrada a algunes ments de via estreta, que barregen la pedagogia amb la versemblança, i de postres el nacionalisme amb l'estil patriòtic deguixeta inogensmenys.El català d'un diari, per descomptat, no és el d'una classe ni el d'una conferència, tampoc el d'un manual o una monografia tècnica. De fet, si comencem per on toca, caldria dir que el català d'un diari és un conjunt de molts estils, de molts catalans, de varietats més aviat institucionals o bé firmades, de cròniques esportives, informes meteorològics i esqueles: de tot i força, controlat en diferents graus depenent de les funcions de cada text. I a partir d'aquesta diversitat interna -però no incoherent- es construeix un model que contrastarà amb el d'altres diaris i amb el d'altres mitjans, escrits i orals, virtuals o de paper. L'essència funcional de la llengua prové, per una banda, de la tradició, entesa com si fos una mena degenètica cultural,amb perdó per l'aparent contradiccióin terminis;però per una altra, prové de l'adaptació constant al medi, constant i immediata; ja se sap que en els mitjans moderns el temps corre tant que vola i sembla que no existeixi.

El diari i la seva llengua són adaptació i tria contínues, adaptació al medi periodístic i comunicatiu, i tria de possibilitats i recursos expressius. Una adaptació i una tria que creen l'estil, el contrast i la diferència (entre registres) respecte d'un fons unitari, la llengua. Segur que també ho deu haver dit algú: som diferents perquè ens podem retrobar en alguna mena d'igualtat o unitat, la llengua es diferencia -i ens diferencia- però alhora és la mateixa. La feina que s'ha fet en aquest diari ha contribuït, com a mínim cinc mil vegades, a recordar-nos-ho, arecorda'ns-ho.