Transcripción íntegra de la declaración de Jordi Pujol Ferrusola sobre sus coches

Uno de los temas sobre los que la comisión de investigación del Parlament sobre la fortuna oculta de la familia Pujol Ferrusola preguntó al primogénito del 'expresident', Jordi Pujol Ferrusola, fue la colección de coches de lujo que este tiene. A continuación, la transcripción íntegra, en catalán, de lo que Pujol Ferrusola afirmó sobre sus coches.

"I els cotxes. És tan llaminer això dels cotxes! Miri, hi ha gent que, pel que sigui, es pot comprar o, potser, es pot comprar i no li interessa o, potser, es pot comprar i l’interessa, doncs, un vaixell, un avió o cases, quadres, joies, una col.lecció d’incunables, una col.lecció de llibres antics religiosos... I a mi m’agraden els cotxes vells. I li diria que sé comprar cotxes dits 'vells'.

 Alguns d’aquests senyors que fan això dels vaixells o dels tal o... doncs, ho posen a nom de l’empresa i això, quan hi han inspeccions fiscals, acaba sortint tot, tenim dos exemples de dues famílies importants de Catalunya que els han enganxat, entre altres coses, perquè el vaixell estava a nom de l’empresa. Jo no, està al meu nom personal, des del primer. Per què? Perquè no entenc que això tingui re a veure amb la meva empresa i esperi un momento... Un moment, perquè ara no ho trobo... Ho sento, però no ho trobo.

Li volia dir la llista dels cotxes que tinc, perquè diuen tres, vint-i-tres, no, no, li dono la llista, li llegeixo la llista... 

Jo tinc un Lotus L, del 65, que el vaig comprar el 1997. Jo tots els cotxes que compro els compro en un estat... els que col.leccionem aquest tipus de cotxes o tenim aquest tipus de cotxes tenim unes classificacions, no?, de molt bo, bo, mig bo, dolent, bàsicament en anglès, eh?; aquest era un cotxe mig bo, l’estat del cotxe, això vol dir que t’hi has d’implicar una miqueta.

Vaig comprar, el 97 també, un Mercedes Pagoda, un 230, no un 280, un 230. Ho especifico perquè és molt més car el 280 que el 230, és molt més valorat. Aquest estava en unes condicions deplorables a Cornellà, el vaig comprar a un desballestador, estava molt malament.

Després, el 97, vaig comprar també un Porsche 356, un super 90. Aquest estava en una casa mig abandonada, però amb un propietari que vam contactar, al costat del circuit del Jarama i el tenia al jardí i els gossos estaven per dintre, campaven i feien el que volien; nosaltres ens el vam endur, el vam arreglar, portava matrícula americana i vam haver de posar una matrícula d’aquí, això fa perdre valor al cotxe, perquè és una matrícula nova. Un cotxe d’aquests el que té bo és que tingui la matrícula original des del primer dia i, per tant, si és un cotxe espanyol és molt més interessant que no que sigui un cotxe alemany o francès portat a aquí, que, llavors, has de canviar la matrícula.

Després, el 97, també vaig comprar un Lamborghini Miura, que el vaig portar de França. Aquest estava bé –aquesta estava bé. 

Els cotxes antics, aquests cotxes clàssics, que passen a ser clàssics al cap de vint-i-cinc anys de construcció, són cotxes que molts d’ells tenen una sortida amb preu molt alt, perquè tampoc se’n fan tants, hi ha una certa demanda i, després, són cotxes que cauen molt en picat, eh?, a alguns els costa molt de remuntar o molts el que fan és que, quan arriben en un moment determinat, es queden plans i, amb el temps, van pujant, és com el vi negre, no?, un tio que té ampolles de vi negre, les guarda i sap que aquelles, doncs, van pujant.

Aquest cotxe és un cotxe que quan jo el vaig comprar valia molt pocs diners perquè no era valorat, és un cotxe molt complicat de conduir, de reparar, etcètera. Avui, val bastants diners.

Després, vaig comprar un Seat 600, que el vaig voler transformar en un abarth, i que, encara avui --el vaig comprar el 99-- no hi he fet ni un quilòmetre, perquè no hi ha manera de posar-lo en marxa de les coses estranyes que s’hi han volgut fer.

El 99, vaig comprar un Ferrari F40, el primer Ferrari. En aquell moment, el Ferrari F40 era un cotxe que havia caigut també bastant molt, perquè se’n van fabricar molts, se’n van fer dues sèries, això va fer caure molt el preu. És el primer Ferrari que és turbo i tots els Ferrari el que volen és que el motor sigui de combustió sense turbo, no? Aleshores, aquest és un cotxe que, si bé de disseny, molt maco, tot, però és molt incòmode de conduir i és molt dur, és un cotxe que va baixar. I la gent tenia accidents i tal. Fora, fora.

Després, l’altra característica que... Aquest cotxe estava bé -bé-, aquest cotxe estava bé i aquest cotxe és absolutament original tot. Aquest cotxe és un cotxe que, com alguns altres, he comprat a gent amb problemes, o sigui, gent que té una necessitat de diner en un moment determinat i que tu tens diner i li pots pagar. Sap greu, però ell també te'l ven perquè també necessita el diner. És un mercat molt petit, com el tio que es dedica a quadres, doncs, és un mercat petit i si, a més a més, dins dels quadres es dedica a un tipus de quadres determinat, encara és més petit o si es dedica a llibres clàssics, vells, si es dedica a llibres de missa, doncs, encara hi ha menys gent; doncs, els mercats, com més especialistes, més petits.

Després, vaig comprar, que estava absolutament desfet, pitjor que el que vaig comprar del Mercedes, un Jaguar E, de fet, va ser el 2000. 

Vaig comprar en un conegut, que havia fet carreres i l’havia trinxat, però a mi m’agradava molt el cotxe i també tenia necessitat i se'l volia treure... Una altra cosa que passa és que, amb els dels cotxes antics, arriba un moment que ens cansem del cotxe. Però això no jo, eh?, vull dir, és en general, ens cansem del cotxe o ens molesta. Per què? Perquè un dia ens ha deixat tirats allà a la collada de Tosses i, em cago en dena, no ha vingut el del RACC i t'ha fet... i tornes a sortir i et torna a deixa tirat i a la tercera dius: 'Aquest cotxe me'l venc'. I te'l treus --i te'l treus–, perquè et vols treure el problema de sobre i això és una mica el que va fer aquets company.

Després, vaig comprar, fent un intercanvi amb un altre cotxe, un Porsche Targa, que és un cotxe del 67, preciós, de color taronja, molt bonic. 2008. Un altre Ferrari, 328.

Un Diavolo, aquest va ser, realment, una persona que estava molt molt molt apurada, matrícula de Barcelona, original de Barcelona i em vaig quedar aquest.

I, després, ja dins de la tempesta en què estic posat, perquè la vida segueix, m’he comprat un Mercedes Benz, el SRD famós, aquest no és clàssic, eh?, el McLaren, que tothom en parla, que és un cotxe que, evidentment, de primera mà, val 600.000 euros, però jo el vaig comprar molt molt molt molt barat, perquè la persona estava derrapant, el vaig comprar el 2012 i el 2012 derrapava moltíssima gent.

 I, després, també d’una altra persona en una situació molt molt molt complicada, que a mi no em feia cap il.lusió, també ho haig de dir, però, per una certa amistat, el Testarossa, el 2013.

 Tinc tres motos antigues, una Sherpa, per nostàlgia de les Bultacos, tinc una altra Metralla, una MK2, per nostàlgia de la mítica Metralla, tinc una Ossa Mick Andrews, que no les faig servir, aquestes no les faig servir.

Tinc una Suzuki, que és el meu mitjà de transport diari per tot arreu, de Scooter, un 150, i tinc un Nissan Navara, pick-up, que és el meu cotxe de diari. Perquè tots els altres cotxes no són de diari, i no vaig per Barcelona, com diu el meu oncle, amb el Ferrari, els tinc en una nau industrial, fora de Barcelona, i quan vull anar amb el cotxe aquell, me’n vaig amb la motoreta, perquè el Nissan també el tinc aparcat allà, obro la xapa, poso la moto, tanco la xapa, preparo el cotxe i surto. I quan he de tornar a Barcelona, torno a deixar el cotxe allà i surto amb la moto i faig des de Premià --Teià, exactament, terme municipal, però és com si fos Premià-- a Barcelona amb la moto, faci fred, nevi, tot el que sigui. Aquests són els cotxes.

I em sembla que li he contestat, com a mínim a tot. Una altra cosa és que li hagi agradat com li he contestat".