Vuit hores d'espera a Urgències de l'Hospital de Blanes

Sóc usuària i defensora de la sanitat pública, però des de fa un temps he pogut comprovar el deteriorament que ha sofert. Després de tants esforços per portar la sanitat catalana a un nivell d’excel·lència amb uns professionals de primer nivell, em pregunto on seríem si no fos per l'esforç inhumà de tot aquest personal sanitari que dia rere dia ha de lluitar per fer la seva feina i atendre a cues inacabables d'usuaris que superen totes les estadístiques. Usuaris que pels polítics som números, però pels nostres metges som malalts que esperem ser atesos amb un mínim de dignitat.

De fet, el dissabte 13 d'agost, a Urgències de l'Hospital Comarcal de Blanes, vam coincidir amb el personal del centre (infermeres, metges, personal administratiu, zeladors, etcètera) que el què allà estava passant era del tot denunciable. Aquell mateix dissabte estàvem a Tossa de Mar, quan la meva filla de 9 anys es va torçar el turmell, fet que li va provocar molt dolor.

Evolucionava malament i se li anava inflant, així que vam decidir anar a urgències. Vam descartar anar a Tossa o Lloret perquè sabíem que en cap dels dos centres sanitaris tenen servei de raigs X. L'Hospital de Blanes, doncs, és l'únic centre de La Selva que disposa d'aquest servei durant els mesos d'estiu, època de l’any en què la població d'aquesta comarca arriba com a mínim a triplicar-se.

Hi vam entrar a les 20.20 hores. Estava ple i vaig sentir que hi havia qui s'esperava des de les 16 hores. Em vaig armar de paciència pensant que ens tocarien allà més de les 12 de la nit, però no va ser així. Va ser molt més que això. Ens van fer entrar a les 4.29 hores de la matinada, després de més de 8 hores d'espera.

Quan feia 7 hores que esperàvem ja se m'acabava la paciència. No havíem pogut ni menjar. Allà només hi ha màquines expenedores, però no hi ha cap màquina per donar canvi i l'hospital tampoc en dóna. Sort d'uns bastonets i un suc que vaig poder comprar amb el canvi que portava.

Aleshores vaig decidir queixar-me formalment, amb un full de reclamació, i com jo un parell de persones més, residents a Catalunya. Els estrangers simplement al·lucinaven al constatar que la sanitat pública d'aquest país és tercermundista. Altres van marxar durant l’espera. Potser aquest fet va permetre que l'espera fos de 8 hores i no més encara. I, per suposat, al davant de casos tant insignificants com el d'una nena de 9 anys amb dolor al peu, després d’esperar en una sala irrespirable des de les 20 hores del vespre fins a les 4h de la matinada, vam poder veure com passaven tots els casos de coma etílic.