Trencar el silenci per combatre la violència masclista

Durant molt de temps s’ha considerat que la violència masclista era un problema privat que no es podia comentar en públic. S’esperava que les dones que eren víctimes d’abusos per part de les seves parelles o d’estranys sofriren en silenci les agressions, i si ho denunciaven, no contaven amb cap suport ni protecció.

Per sort, els rols tradicionals estan canviant respecte a l’home i la dona. Això significa que cada cop hi ha més dones que poden decidir la manera com volen portar la seva vida pels seus propis mitjans i poder treballar a tots els nivells. I per una altra part, els drets humans van adquirint cada cop més rellevància a Europa perquè la violència contra la dona, cada cop més clarament, és un abús dels drets humans.

Tot i així, encara ens queda molt camí per recórrer. No estem parlant d’un problema d’un grup marginal, sinó de la població en general. Evidentment, em refereixo més a la dona perquè les estadístiques i els fets així ho reflecteixen, però també tinc present el gènere masculí, que no està exempt de maltracte.

Per tant, necessitem multiplicar els nostres esforços per eliminar aquesta violència. Una manera de fer-ho és mitjançant la llei, però hi ha una altra manera: jo crec que ens hauríem d’implicar més com a ciutadans i cooperar amb les forces d’ordre públic. Per tant, les empreses, els professionals sanitaris i tothom, hauríem de denunciar qualsevol agressió i no girar la vista.

També s’haurien de promoure més debats públics a tots els nivells de la societat i des de l’escola, descartant la ‘normalització’ de la violència i de l’assetjament  la dona, insistint que en la nostra cultura el maltracte, des de totes les vessants, és inacceptable.

És necessari canviar aquest rol masculí que justifica, no tan sols la violència contra la dona sinó contra la societat; ho hem de fer creixent amb aquesta mentalitat. Per desgràcia, encara hi ha molta violència masclista que es produeix dins del nucli familiar, i els nens en són partíceps, per tant, és important definir-los com a víctimes i poder donar-los una atenció determinada per pal·liar els efectes i les conseqüències que aquesta situació comporta en el seu desenvolupament. Molt jovent que a casa seva té molt present aquest rol masculí  pensa que aquesta és la ‘normalitat’ en un futur pot esdevenir un possible agressor o una possible víctima, per això, des de les escoles és un bon lloc per fer reflexions i transmetre els valors dels drets humans que no entenen de sexes ni de categories, sinó que tots som humans i ens mereixem els mateix respecte.

M’agradaria acabar amb unes paraules d’ànims i no tan pessimistes, ja que també és veritat que la societat avança en la direcció correcta, cada cop hi ha més convenis sobre prevenció i lluita contra la violència, cada cop hi ha menys tabús que trenquen el silenci i això és bo.

Hem de continuar recorrent el camí i canviar el xip, tant els homes com les dones. Personalment, hi ha dues preguntes que m’ajuden molt a ser com sóc: Què puc fer millor? Com m’agradaria que m’ho fessin a mi?

Pensant en aquestes preguntes, em ve al cap que podria ser un eslògan per a la campanya de l’any que ve contra la violència masclista.