Sort, bona sort

Feia dues setmanes que l’Eddel, un etíop sense papers, treballava ajudant a l’hort d’un pagès. Es deia Ventura i tenia un caràcter eixut i rondinaire, tot i que, en el fons, era generós i pacífic.

De seguida es va adonar que no s’havia equivocat, el xicot era treballador. No calia repetir-li les coses dues vegades malgrat no acabar d’entendre el català tancat que emprava el pagès. El que no entenia amb paraules ho captava per gestos o imitant el que feia l’altre davant seu.

El pagès tenia una filla que es deia Maria i que esperava el seu pare a la botiga cada matí. Com que el Ventura era home de guardar-s’ho tot a dins ni tan sols li havia dit a la filla que tenia un ajudant, o sigui que la “nena”, com encara l’anomenava el pagès, no tenia ni idea de l’existència de l’Eddel.

Així va ser com un d’aquells matins en que hi havia massa gènere, el Ventura es va fer acompanyar per l’Eddel amb la furgoneta. La Maria ja era dins fent una mica de neteja i en girar-se es va trobar davant seu un desconegut més alt que un Sant Pau d’eben que duia a les mans una caixa de prunes. El crit que va fer degut a l’enorme esglai que va tenir es devia sentir a l’altra banda de la riera i va fer que l’Eddel, que també desconeixia l’existència de la noia, deixés anar de cop la caixa que, espetegant a terra, va fer que totes les prunes rodolessin per tot arreu. En sentir el crit el Ventura va entrar corrents i se’ls va trobar tots dos amb els ulls oberts com taronges, muts i mirant-se mútuament amb espant.

Quan el cunyat pescador del Ventura va saber que tenia treballant amb regularitat un immigrant il·legal, el va convèncer que calia regularitzar la situació. L’Eddel no es podia creure que allò li estigués passant de veritat, que ell pogués tenir tanta sort. Llavors va pensar que tot allò li devia a la seva mare que s’havia entestat a posar-li aquell nom, Eddel significava “sort” en la seva llengua.

De tant en tant, la Maria i l’Eddel coincidien en diferents situacions. No havien creuat ni dues paraules però els seus ulls brillaven quan les mirades es trobaven fent que ella es posés gairebé tan vermella com els seus cabells i que a ell l’hi quedés una cara de tonto increïble.

Quan només faltaven dos dies per a la revetlla de Sant Joan, la Maria es va armar de valor i es va presentar al camp. Va saludar el pare i fent gestos dissimulats cap el jove li va fer entendre que volia parlar amb ell en un apart. La feina va ser seva perquè entengués que volia que l’acompanyés a la platja la nit de Sant Joan. L’Eddel pensava que el cor se li sortiria per la boca de tan emocionat que estava i van quedar a les onze de la nit.

La Maria duia un vestit blau turquesa de tirants finets que ressaltava la blancor de la seva pell, i a l’Eddel li va semblar que la lluna en persona s’havia posat una foguera al cap i el Mediterrani de vestit, de tant preciosa com li va semblar.

Van baixar la riera en silenci. Van jeure a la sorra de la platja envoltats de vilatans de tota mena que havien acudit a gaudir de la festa, les fogueres i els focs artificials. Quan tot va acabar es van aixecar i van tornar a enfilar riera amunt, aquesta vegada enllaçats per la cintura i sense deixar de mirar-se. En acomiadar-se ella es va envoltar el coll de l’Eddel amb les mans i el va besar amb tendresa.

Darrere les cortines del menjador el pagès esperava a les fosques la tornada de la filla i quan va veure que es besaven no es podia creure que ell pogués tenir tanta sort. Llavors va pensar que tot allò li devia a la seva mare que s’havia entestat a posar-li aquell nom, Ventura significava “sort” en la seva llengua.