Premis Goya: Una altra oportunitat perduda

Els premis Goya es presenten cada any com un excel·lent aparador que permet certes reivindicacions necessàries dins la societat espanyola. N’hi ha dues que em semblen destacables: la pluralitat lingüística i el paper de la dona en el cinema.

Enguany sembla que la primera ha estat tinguda en compte: d’entre les cinc nominades a Millor Pel·lícula trobem un film en llengua catalana, un altre en llengua basca, una en anglès i la resta en espanyol. Es té en compte la diversitat, la riquesa i el talent de les diferents comunitats autònomes i, en certa manera, s’allunyen els fantasmes del centralisme.

Molt més greu em sembla la segona reivindicació, i és que enguany, més que mai, empesos pels casos derivats del 'cas Weinstein', hauríem d’haver donat visibilitat al treball dut a terme per les dones dins l’àmbit cinematogràfic. Però les dades continuen sent feroçment pessimistes: només un 26,8% de les nominacions als Goya van dirigides a dones. Els casos de Carla Simón o Isabel Coixet són vertaderes 'rara avis' dins el conjunt. És per això que hem de continuar lluitant per la igualtat d’oportunitats i reconeixements, tant en l’àmbit del cinema com en la resta d’àmbits socials i professionals. Perquè, sinó, seguirem tenint la sensació que ens hem trobat amb una altra oportunitat perduda.