Contenido de usuario Este contenido ha sido redactado por un usuario de El Periódico y revisado, antes de publicarse, por la redacción de El Periódico.

La pobresa que agrada és la que no es queixa

En els caixers automàtics el cel i l'infern van de la mà en un  purgatori de matins i nits. Ànimes les unes, que comparteixen la pols de l'engany, les altres, una habitació amb vistes que parla de dignitats trencades. Naveguen entre el bar i les escombraries deixant  caure la seva orina, com fulles mortes, en murs de lamentacions que  s'aixequen al seu pas. En els patis del darrere dorm el submón del  fracàs,  dels que mai no triomfen, perquè la porqueria embassada pel  deliri de diners i el poder sempre se l'atribueixen els pitjors.

Entretodos

Publica una carta del lector

Escribe un 'post' para publicar en la edición impresa y en la web

La seva expulsió és un presagi a l'inrevés. Un cor inquisitorial  teixit per subtils arquitectes santificadors de la riquesa, culpen de  malbaratament les gents amarrades als 400 euros. Al seu costat, els que no  en tenen,  delaten la cruel maquinària obsoleta d'una beneficència que  rega la cultura de la llàstima per no avorrir-se'n. La tèrbola  cobdícia dels canalles mai és focus de l'angoixa sinó d'una retòrica  que pretén dissimular la tremenda lluita de classes, més vigent cada  dia: dèspotes il·lustrats argüint la inutilitat de les gents  senzilles. Travestismes i filigranes insulten la intel·ligència per  dissimular que les fortunes procedeixen d'una injustícia originària que mai ha estat innocent. Per això la història és tan segrestada.

L'aparador de l'esperpent reflecteix anatomies que es transformen en  una república de solituds gràcies als vessants ocults de la  globalització. I que no piulin... La pobresa que agrada és la que no  es queixa. A l'estiu els éssers subterranis afloren com les patates.  De vegades, semblen inspirats i ens retornen certa alegria només  arrabassada per la mala dita que resa que sempre es foten les mateixes  persones. La culpa o la innocència es guanya amb la suor del front.

Algun dia vindran altres generacions per transformar el paisatge i, tant de bo, posin  Déu en un compromís quan pilotin amb mà justa les administracions sense detenir-se davant les pròpies derrotes.

La suite del desdesig  és el cul més vergonyós del trencaclosques  fosc de la injustícia. Mentre uns pessigollegen l'escàndol i ens avergonyeixen amb les seves estadístiques, els altres són  acusats de  malgastar.  Sabem, però, que el terror més gran és la pobresa i que  els botxins de  feina bruta, no tenen nom.

Participaciones de loslectores

Másdebates