'Minusvàlid' o 'plusvàlid': "No ens ofèn el nom sinó la diferència de oportunitats"

He llegit la carta de Joan Pifarré titulada 'Diguem-ne plusvàlids' i voldria contestar-li que estic molt d’acord amb ell en el fet que s’han inculcar valors als nens i que el respecte i la no discriminació als que són diferents constitueixen uns pilars bàsics del que es pot considerar una societat avançada però també m’agradaria dir-li que no val la pena amoïnar-se gaire per les definicions oficials o populars que es fan servir per referir-se a aquestes persones.

No fa pas massa temps érem esguerrats o tolits, després ens van dir invàlids o paralítics (com és el meu cas) o subnormals, més tard minusvàlids per passar a discapacitats i ara crec que en diuen persones amb mobilitat reduïda o amb discapacitat funcional i el que vindrà...Dic tot això perquè no cal anar a buscar eufemismes més o menys florits i políticament correctes que tothom pugui acceptar sense ofendre’s. El que ofèn i indigna és que aquestes persones no tinguin les mateixes oportunitats a la vida que els altres. Si un vol i creu que ho pot fer ha de disposar de les eines i els recursos per poder formar-se i treballar i fer allò tant maco que en diuen reintegrar-se a la societat (com si pel sol fet de ser coix o cec ja t’haguessin fet fora d’aquesta).

Sincerament, no crec que el fet que t’anomenin minusvàlid o plusvàlid o superheroi ens faci millors ni pitjors a cap de nosaltres. Definir una persona o un col·lectiu és una cosa habitual: blanc, negres, alts, baixos, macos o lletjos, dropos o treballadors, tontos o llestos. Posar etiquetes als altres més o menys ho fa tothom però les coses s’han de dir pel seu nom.  Sí que és cert que hi ha gent a la que li costa molt poc ofendre o menysprear, com també que n’hi ha que tenen la pell massa fina i poc sentit del humor però entre els dos extrems ens hi trobem –suposo- la majoria de gent, normal o no. Perquè, a veure: què és ser normal? Si entenem per normalitat la capacitat de pujar i baixar escales i rentar-se el cul un mateix, doncs és evident que hi  ha una part de la societat que no acompleix aquests requisits. Si per normalitat entenem que una persona ha de ser perfecta, doncs encara és més difícil perquè ningú ho és perfecte, encara  que això potser Cristiano Ronaldo no ho sap.

Bé, bromes a part, el que tracto de dir és que no cal treure’ns de la màniga noms ridículs sinó  que hem d’aprendre a acceptar-nos com som, sense deixar de fer propòsits d’esmena i sobretot, hem d’aprendre a acceptar els altres i així potser el món anirà una mica millor...ens diguem com ens diguem.