Metges amb fronteres

La recent polèmica que ha envoltat l’homeopatia ha revifat el ja endèmic antagonisme entre la medicina al·lopàtica i les teràpies alternatives/complementàries.

La primera, avalada per un cientisme dogmàtic no sempre resolutiu, s’entesta a medicalitzar tot símptoma vital (si fos per ells, es podria catalogar la mandra, per exemple, com a “síndrome eventual de distensió psicofísica”) obviant la complexitat que envolta l’ésser humà, en què les emocions, el caràcter, la biografia o l’ambient individuals conformen un tot holístic que els metges tradicionals semblen menystenir.

L’etiologia no pot veure’s minimitzada a un conjunt de postulats reduccionistes, encara que, per descomptat, les causes biològiques són fonamentals per entendre els mals d’un pacient. Però negar la validesa d’unes teràpies –homeopatia, flors de Bach, acupuntura, reiki, reflexologia podal…- que han demostrat la seva eficàcia en moltíssims casos –hi ha millor evidència científica que això?— suggereix una tendència a la vanitat i a la tirania professionals.

Potser a alguns metges el que els hi faria falta és una cura… d’humilitat.