"Més que en educació, hauria d'haver invertit els diners en fugir d'Espanya"

Personalment em sento indignada. O més aviat frustrada. I igual que jo, se senten la majoria de joves i, concretament els graduats des de fa deu anys fins avui mateix.

Ens van exigir massa, ens van prometre massa, i hem caigut des de massa amunt. No només vam haver de superar tots els cursos amb bons resultats, per poder optar a uns estudis universitaris, mínim exigit avui en dia, sinó que també vam haver d'adaptar-nos a tots els canvis que se'ls van anar passant pel cap d'incloure en l'educació durant aquests últims anys. I ara ens trobem en el punt en què som tants els que "la societat" ha obligat a estar superpreparats per al futur, que hem de treballar sense cobrar. Com s'entén, això?

Entenc la llei de l'oferta i la demanda, però els nivells de manca de dignitat i amor propi a què ens hem d'enfrontar els joves graduats i preparats avui en dia, són molt tristos. Cobrem més treballant de cambrers que realitzant feines per les quals ens hem preparat des de ben petits. Amb notes altes, extraescolars, viatges per aprendre idiomes, títols universitaris cada cop més cars, etcètera. Un dineral.

I ara què? Què els hi diem als nostres pares, que tants diners s'han gastat en nosaltres? Que no era necessari? Que no es podran ni jubilar? Que m'han de seguir mantenint perquè no em puc ni pagar el menjar? Cada dia tinc més clar que hagués estat millor invertir tots aquests diners per fugir ben lluny d'Espanya.