El Manifiest Koiné fa perdre simpaties al procés

Sóc italiana, amb mare espanyola, visc a Catalunya. Per raons personals porto anys de relació amb aquest pais. Quan vaig decidir venir a viure aquí, el 2011, va semblar-me necessari aprendre la llengua catalana. Va ser la meva elecció, per respecte al poble català, a la seva cultura i història i perque m'agraden els idiomes. No m'he sentit mai obligada a fer-ho. I ara, que visc a Catalunya i els catalans finalment accepten que parli català encara que vingui de fora, parlo català o castellà segon el cas. Perquè conec també persones, estrangeres o d'aquí, que parlen espanyol, i fins a tot anglès, i que no per això es troben fora de lloc.

Conéixer el català m'ha ajudat a la meva feina i en general a la meva nova vida a Catalunya. Sóc periodista, corresponsal per alguns mitjans d'informació italians, i per això, el 2012, per primera vegada, vaig tenir la sort d'entrevistar la Muriel Casals. Aquella trobada va ser important per a la meva comprensió del procés soberanista. Vaig entendre que el sistema d'immersió lingüística --baix atac per l'Estat espanyol - és l'element fonamental de l'integració, perquè permet que no es separin els nens segon l'idioma d'origen.

Però també que la llengua espanyola és patrimoni cultural de Catalunya. I que ser o no ser català no té res a veure amb l'etnia. Aleshores, si catalanes són totes aquelles persones que viuen a Catalunya i que ho desitgin, el meu cas, l'idioma català va ser el tràmit de la pertinença. Per altres, en canvi, que van venir els anys cinquanta i seixanta de la resta d'Espanya per sortir de la pobresa, la integració va ser possible mitjaçant la recerca d'un lloc on plantar noves arrels i construir un futur millor junt amb els catalans. Catalunya s'ha guanyat amb el temps la fama de país modern, integrador i acollidor. Potser és per això que el procés soberanista català no fa por i s'ha anomenat com a la revolució del somriure. Però, iniciatives com al Manifest Koiné sobre l'idioma català n'allunyen les simpaties.