Contenido de usuario Este contenido ha sido redactado por un usuario de El Periódico y revisado, antes de publicarse, por la redacción de El Periódico.

L'únic pitjor que se't mori un fill és que vulgui morir-se

Ramón Sampedro quedó tetrapléjico a los 25 años tras lanzarse al mar desde una roca. En 1998 el marinero gallego murió por suicidio asistido.

Ramón Sampedro quedó tetrapléjico a los 25 años tras lanzarse al mar desde una roca. En 1998 el marinero gallego murió por suicidio asistido. / EFE / LAVANDEIRA JR.

"L'únic pitjor que se't mori un fill és que vulgui morir-se". Aquesta frase, dita pel pare d'en Ramón Sampedro, em va deixar immòbil, fa ja 20 anys enrere. Aquests dies he estat visitant sovint a la meva mare, afectada per una demència o bé un inici d'Alzheimer, que la porta a abraçar-se a un osset de peluix i que diu que l'estima. Recordo l'agonia del meu pare, degut a un càncer terminal, tres messos en el que el vaig assistir, que evidentment li varen ser de més, no calia passar-ho.

Entretodos

Publica una carta del lector

Escribe un 'post' para publicar en la edición impresa y en la web

Segueixo pensant que vivim en una societat en la que la mort, sempre ha estat motiu de commoció, sigui la mort d'un ésser estimat o bé la nostra pròpia. La nostra cultura ens ha portat a intentar emmascarar de totes les formes possibles per creure que es domina si la neguem o l'oblidem, i d'aquesta manera fem que el morir sigui encara un gran tabú. Una sèrie de circumstancies socioculturals en relació amb la mort, fan que vivim d'esquenes a ella.

Dins meu es barregen tot tipus de records sobre el cas d'en Ramón Sampedro, que tant ens va fer reflexionar sobre l'eutanàsia i el dret a morir dignament. Recordo com en Ramón, deia que era "una cabeza sin cuerpo", que "estoy viviendo pegado a mi cadáver", que "la vida es un derecho, no una obligación". També a en Jano Galan, un noi, cara visible de la cruenta Esclerosi Lateral Amiotròfica (ELA), malaltia degenerativa de les cèl·lules motores, que va incapacitant a qui la pateix, mantenint el seu cap clar i que va limitant cadascuna de les funcions del seu cos, sabent que la gran part dels diagnosticats no superen els cinc anys de vida, després del diagnòstic.

Immòvil al sofà de casa, mentre escolto a la radio, el testimoni d'una mare d'un noi de 20 anys, explicant que el seu fill igualment afectat per l' ELA, que s'havia acomiadat diverses vegades d'ella i que finalment va posar fi a la seva vida feia poques setmanes. Ella respectava la seva decisió, el seu fill no volia morir, però tampoc viure d'aquella manera.

Torno 20 anys enrere amb l'eutanàsia com a debat present. Penso: què ha canviat en la legislació des de el cas d'en Ramón? Què passa quan entren en conflicte dos bens jurídics principals con són: la pròpia vida i la llibertat d'autonomia? Jurídicament s'exigeix la protecció dels dos. Però a data d'avui, moltes persones que volen disposar de la seva pròpia vida, encara han de recórrer a l'exili o a la clandestinitat, i l'article 143.4 del Codi Penal, en vigor des de 1995, castiga amb penes de presó a qui ajudi a morir a un altre, encara que aquesta petició sigui feta lúcidament i reflexionada i realitzada reiteradament per una persona amb una dolença irreversible que li provoca patiments insuportables.

Ara mateix, tinc el cap atabalat i penso, en quan la meva mare, angoixada pel que li passa i que no sap explicar, em vol dir quan diu somicant "me'n vull anar". O en el meu pare, que va morir a casa, demanant-me medicació, pel dolor, penso en els meus fills, amb en Ramón Sampedro i en Jano, i en aquesta mare adolorida. I surt aquell pensament innat de supervivència psicològica i auto engany de «això només els hi passa als altres». Però no. Un altre cop l'etern i enquistat debat sobre l'eutanàsia i el dret a decidir, com volem viure i sobretot com volem morir.

P.D.: ¿Quién sabe si lo que llamamos muerte, no es sino vida, y en cambio es muerte lo que juzgamos que es vida? Eurípides

 

Participaciones de loslectores

Másdebates