Les obscures figures de Mordor

La Muntanya del Destí, mai derrotada per aquella pacífica gent, feia temps que tornava a escopir foc. Un foc fred i fètid com la mort. Sabien que tard o d'hora el Gran Ull es tornaria a fixar en ells i que, de manera despietada, com en altres ocasions durant segles, els sotmetria  a la més absoluta de les ignomínies. 

L'Ull ja feia temps que es preparava i, alimentant-se de l'odi que sentia envers aquell poble, construïa un exèrcit tret del fang i de la foscor més profunda que li produïa la ràbia de veure com aquelles gents, davant totes les dificultats i de tots els càstigs als que havien estat sotmesos, conservaven les ganes de llibertat i progrés. De la convivència i el neguit per la saviesa. De la immensa necessitat de seguir sent ells mateixos, enfront dels necis que en les terres fosques s'enorgullien de la seva ignorància, del seu salvatgisme, de la seva pròpia estupidesa.

No van trigar gaire en aparèixer i, aquell poble absent d'armes, donat que les que tenien eren incapaces de fer mal a la gent de bé, va ser massacrat per intentar ser feliç, per intentar ser ell mateix. Les obscures figures de Mordor no van tenir pietat de ningú. Dones, homes, gent gran, joves, els seus edificis més preuats. Tots ells eren objecte de la seva ira irracional i incontrolable, mentre des del pou d'on sortiren, no paraven de sentir-se riallades, mostres de menyspreu i una alegria infinita pel mal que infringien els seus exèrcits a tota aquella gent desprotegida.

Però de sobte, l'atac es va aturar. Tan ràpidament com va començar. La consciència col·lectiva d'aquell poble pacífic es va tornar en una única força sobrenatural que va prendre possessió dels caps sense cervell de les malignes figures obscures i aquestes, com desposseïdes de l'influx del seu Senyor, retrocediren i tornaren als seus caus infectes.

I aquella gent normal es va sentir vèncer, malgrat tots els estralls que havien sofert una vegada més. Es tornarien a aixecar, es tornarien a organitzar i es tornarien a omplir d'orgull i, per sobre de totes les coses, de dignitat com a poble, sabent, això sí, que el Senyor de Mordor no es donaria mai per satisfet i que, com sempre, no hi hauria ningú que els ajudés. Però això no era el més important per a ells. Sabien que mentre estimessin la seva terra, res ni ningú podria enfonsar-los en les ombres de l'oblit.