Joves amb discapacitat intel·lectual sense plaça al centre de dia

On anirem a parar, ja n'hi ha prou de bones paraules i sortir a les fotos, s'ha de fer alguna cosa ja.

Sembla mentida que a finals de l'any 2017, encara hàgim de reclamar una plaça en un centre de dia, per a uns joves amb discapacitat intel·lectual severa.

Parleu molt dels drets de les persones, de la inclusió social, de l'accessibilitat... Però mentrestant hi ha famílies que s'han de quedar a casa amb un fill amb discapacitat severa perquè el Govern no té diners per invertir en un nou centre.

No només culpo al govern sinó també a l'Ajuntament de la nostra ciutat, Terrassa, ja que tampoc fa res al respecte a part de bones paraules i intencions.

Aquests nens van a l'escola fins als 21 anys i durant aquest temps es fa un treball individualitzar per tal d'estimular els seus sentits tant a nivell sensorial com físic. Aquest treball és importantíssim per a la seva mobilitat, ja que molts d'ells estan encarcarats i encongits en ells mateixos i provoca una forta tensió en tot el seu cos. Aquest treball es realitza dia a dia, mes a mes i any rere any.

També lluiten aferrissadament per aprendre noves coses i fins i tot alguns per la seva pròpia vida.

Un cop assolits els 21 anys l'escola s'acaba i passen a anar a un centre especialitzat per a ells (en teoria), ja que aquest any a Terrassa dos joves s'han trobat sense plaça i a una altra l'envien a 40 quilòmetres de la seva família.

No tenir un lloc en aquests centres repercuteix negativament a nivell físic i mental dels joves limitant així la seva estimulació cognitiva, física i sensorial a causa de la manca de treball realitzat.

Al mateix temps per a la família representa una angoixa constant i una càrrega física important perquè la mobilitat d'aquests joves és nul·la i/o reduïda i facilita les lesions tant del jove com de la mateixa família.

La cura d'aquests joves impossibilita que les persones a càrrec del jove puguin treballar o que la seva jornada laboral es vegi dràsticament reduïda amb un empitjorament de qualitat de vida important de la unitat familiar.

Ja és hora d'aparcar les bones paraules i passar a les accions, a les coses importants i pensar que la discriminació és palpable en aquest col·lectiu des del mateix Govern. Que aquests nens vagin a un centre especialitzat, és només un tema de pressupost de personal. Com a persona, ciutadana, amiga i mare, demano es posi solució a aquest gran problema que es troben aquestes famílies i més sensibilitat per part de tots els governants.